Divendres no hi va haver sort. Estava previst que en Maragall es passegés per la plaça Penedès, de Vilafranca, per barrejar-se amb els ciutadans i repartir somriures. Però amb la pluja, el vent i el fred que feia, es va trobar sol com un mussol. Ningú a qui estrènyer la mà. Quina decepció. Només l’acompanyaven una trentena de periodistes, tècnics i col·laboradors. És clar que aquests no compten. Per sort, ahir l’aposta era segura: la Fira de Mostres de Girona.
Aquí sí. Als estands, als passadissos: “En Pasqual!”, “Com anem?”, una encaixada, dos petons, una abraçada, fotos amb criatures, amb minusvàlids... És clar que sí: en Pasqual és un ciutadà normal, pròxim, planer. Fins i tot s’equivoca, com tothom. Enmig d’una intervenció davant dels periodistes, es queda en blanc. Ha perdut la xuleta de les propostes sobre les persones amb minusvalidesa. “Qui s’ha quedat el paper?”, pregunta com si res.
Al seu voltant, es produeixen comentaris curiosos. Com aquesta breu conversa entre un voluntari de la Creu Roja i en Joaquim Nadal:
- Gràcies per la feina feta.
- Ens votaràs?
- No sóc del teu partit.
Glups. O aquesta explicació d’un pare al fill:
- Aquest senyor és en Maragall. És com el jefe del PSOE, però a Catalunya.
I si encara faltava una prova d’humanitat, al pavelló La Plana, de Badalona, va arribar la mostra definitiva. Endut per l’entusiasme, en Pasqual no es va poder estar de pujar a l’escenari per cantar amb el seu amic Javier Gurruchaga. El duet d’All you need is love va ser impagable. Sovint els gestos venen tant o més que les paraules.
