Ens acabarem fent mal. La història ens ensenya que en els períodes on les emocions han dominat per sobre de la racionalitat hem entrat en períodes foscos per al desenvolupament harmònic de les persones i les societats. Sota el meu parer estem entrant en un d’aquests períodes.
El creixement de la desconfiança és primordial per entrar en aquest espai obscur. Bàsicament perquè representa l’element central mitjançant el qual es dinamita el sentit de la comunitat. La confiança és la capacitat de dipositar en un altre la responsabilitat i preocupació sobre un fragment de el futur que ens afecta. Si no tenim aquesta la capacitat, no podem construir comunitat. Delegació i Comunitat són elements essencials per establir un marc institucional plenament democràtic. Acemoglu, en el seu darrer llibre, ens explica com d’important és establir un equilibri de confiança i delegació entre la societat i l’Estat; i ens ho il·lustra exposant que quan l’Estat és més fort que la societat es creen estats autoritaris i quan un col·lectiu pren en exclusiva la representació de la societat i posa en escac l’Estat es creen situacions de desordre òptimes per al populisme.
Quan l’Humanisme i la il·lustració surt per la finestra... els dogmatismes i la intolerància entren per la porta
No hem de confondre la desconfiança amb l’esperit crític. Aquest esperit és bàsic per articular societats tolerants que es preocupin, sobretot, per una millora continua que permeti avançar cap un major Bé Comú. Però l’esperit crític ha de ser prepositiu, en cas contrari ens trobem davant d’un esperit destructiu. Tampoc hi ha esperit crític quan ens carreguem el principi que diu que per opinar abans cal conèixer, i quan deixem de valorar que l'autonomia intel·lectual i moral que consisteix en recórrer un llarg i tortuós camí on no abunden les veritats absolutes.
Opinar abans de conèixer. Fonamentar l’esperit crític assentat en coneixements poc fonamentats també ens condueix cap al camí de l'obscurantisme. Explica Alessandro Baricco en un deliciós llibre titulat Els Bárbars que internet recull molt bé aquesta casuística. Navegar per internet en diem, vol dir anar per la superfície sense aprofundir en res. Quan hom observa que el coneixement que sustenta bona part d’aquest l’esperit crític es fonamenta en entrades al Facebook o a blogs, wikipedia, vídeos del Youtube o tuits, s’intueix que no anem bé. Perquè la desconfiança de la que parlàvem abans porta a cercar informacions i opinions que confirmin el pensament i el posicionament aprioristic, que no posi en dubte el que ja s’ha considerat com a vàlid i verdader. Per pròpia naturalesa humana és impossible que tothom sàpiga de tot, però hi ha una tendència general a fixar posicions de forma contundent en tots els àmbits creant una societat "d’opinòlegs"; individus convençuts que la seva opinió és tan vàlida com la de qualsevol, també com la de qui més sap i s’atreveix a presentar-se en qualsevol conversa sentant càtedra, és el que es coneix com l’efecte Dunning-Kruger, la gosadia de la ignorància.
Al mateix temps, aqueta gosadia porta a fixar posicions sense ni tant sols pensar en les conseqüències del que s’està proposant. Determinades posicions polítiques a Catalunya en són un clar exemple. L’emotivitat i la fe per davant d’un procés sincer de reflexió. L’eslògan per davant del contingut. Frivolitat de panxa plena.
La desconfiança i la gosadia de la ignorància són variables essencials per trencar un sistema de convivència democràtica. Perquè dilapida el sentit de la comunitat. Per això l'individualisme esta més fort que mai i amb ell, l’egoisme social i la irresponsabilitat vers la comunitat. Ho hem vist en la voluntat de moltes persones de saltar-se les normes per contenir la pandèmia. Normalment aquestes persones desconfien de les institucions i creuen saber més que els experts. No els importa les conseqüències a tercers, busquen el seu benestar immediat sense pensar en el més enllà. No acostumen a dir no ho sé, es creuen amb la veritat absoluta, són apòstols del pensament únic i verdader.
Quan la racionalitat, el reconeixement aliè, la tolerància, l’estima per la cultura, en definitiva quan l’Humanisme i la il·lustració surt per la finestra... els dogmatismes i la intolerància entren per la porta... i ja estan picant, cada cop amb més insistència, si us plau no frivolitzem i valorem, encara que imperfecte i necessàriament millorable, el que tenim... en cas contrari ens acabarem fent mal.