A l’Havana-Escorxador se’l sol presentar com la part marinera de la ciutat, el barri de cases baixes que hi havia anant cap a Sant Simó, l’encant de la primera línia de mar i el Callao i alguna gentilesa més. Tòpica però certa. Avui en dia per elogiar la zona de llevant de la ciutat hi ha una manera menys prosaïca però que pràcticament tothom ha hagut de tastar: anem al mercat immobiliari de la ciutat i mirem quines són les zones més buscades per viure-hi. Hi ha el Centre i hi ha l’Havana. De fet hi ha buscadors que els agrupen: Centre-Eixample. Per alguna cosa serà.
I no és que sigui una moda, és una realitat. Ja no és que les antigues cases vagin buscades, és que l’evolució de la ciutat ha dibuixat una mena d’oasi residencial amb la línia de mar a cinc o deu minuts que molta gent vol habitar. I clar, les intervencions urbanístiques a la zona només han fet que revaloritzar-la. A primera línia, promocions com la d’ara a l’antiga Prades, que posa com a exemple la conversió de les antigues indústries perifèriques en zones de pisots d’excepció. Més amunt, tota la zona del carrer Herrera, rellançada després de l’operació exitosa i clau de l’Escorxador, la seva conversió en bilioteca, els seus Jardins oberts i els equipaments que hi ha. Hi ha tot Cal Collut, hi ha les escoles consolidades i el caràcter que s’hi manté acotat. La zona no ha parat de créixer per l’efecte crida d’aquestes noves promocions i, clar, hi ha serveis que se’n ressenteixen com els insuficients casals de gent gran. És la zona més volguda i això sempre vol dir coses. La majoria bones.
La sirena
Se sentia a tota l’Havana-Escorxador. I més enllà. Era qui realment governava el pas del temps a Mataró i hi ha qui encara la recorda. Fins al primer quart del segle XX, un dels principals trets definitoris del barri era la sirena de Can Marfà, que alertava dels torns de la gran fàbrica de la ciutat, que va arribar a tenir 1.500 treballadors i que fent-se sentir feia evident el pes de la indústria del gènere de punt a la ciutat.
Reptes
Redimensionar el CAP de Mataró Centre
Una de les derivades més clares de la crescuda de població de la zona de l’Havana i l’Escorxador es viu en el seu Centre d’Atenció Primària de referència, el de Mataró-Centre al Camí Ral. Aquest, dimensionat en el seu moment per una població determinada, ha hagut d’absorbir la població que s’ha anat instal·lant en les noves promocions (centenars de veïns nous on abans hi havia fàbriques, crescuda total) de manera que a nivell de recursos humans i espai les instal·lacions i personal s’han revelat com insuficients, especialment en temps de Covid-19. Convé redimensionar un servei bàsic i cabdal com el sanitari.
Can Marfà
Can Marfà no és només passat, sinó també present i futur per un barri que no deixa d’estar fet al recer d’aquesta i d’altres fàbriques. En el cas de Can Marfà, feliçment salvat com a edfici, té només la nau petita funcionant com a una de les seus del Museu de Mataró, dedicat a la col·lecció del Gènere de Punt, però la nau grossa està inutilitzada en la seva major part: a la part baixa hi té les figures festives dormint i prou.
Aquest any, que hi ha eleccions, segur que es torna a parlar del futur de la nau grossa de Can Marfà i de quin ha de ser el seu ús. De moment, idees no concretades. I no sembla prioritari. Pel que Can Marfà estarà temps encara amb bona part del seu espai criant pols.
Nou Coromines
En el conegut com Eix Herrera, que ve a separar en el traçat del carrer que porta el nom l’Havana i l’Escorxador, hi ha ara ja tots els solars pendents o bé edificats o bé alçant-se per a les diferents promocions immobiliàries però encara ara a Prat de la Riba hi ha el solar, amb la seva xemeneia protegida, que ha d’acollir l’edifici del Joan Coromines. És una de les principals cançons de l’enfadós de la planificació educativa mataronina però encara no es concreta, tenint la pilota la Generalitat. Un nou centre educatiu al barri permetrà consolidar-lo com a pol d’activitat i vida, al costat dels que ja hi ha.