Pilar García

L'artífex de la transformació urbanística de la ciutat

Retrat de Salvador Milà publicat a la revista 'Mataró Report' el maig de 2003

És, a banda de Manuel Mas, l'únic regidor del consistori mataroní que ja hi era el 1979. No té cap mena de dubte que el moment “més significatiu i emocionant” de la seva trajectòria en política municipal va ser la constitució d'aquell primer Ajuntament de la nova democràcia. Té gravats al cap “l'entusiasme” i la “massiva participació” dels ciutadans en unes eleccions que van marcar un abans i un després en els municipis. “Si en un lloc es va produir la ruptura, i això no s'ha dit prou, va ser a l'administració local”, puntualitza. “Ni hi va haver pactes de la Moncloa ni en Suárez controlant la situació, sinó que, realment, va ser d'avui per demà [...] Entren idees noves, polítics nous, projectes nous..., i s'escombra el franquisme”.

Tot i néixer a Barcelona, el 3 de juliol del 1953, amb només sis anys ja es va traslladar a viure a Mataró. Llicenciat en dret, la universitat va ser una de les vies d'introducció en política –rep el carnet oficial del PSUC l'1 de maig del 1975–, així com la participació en l'activitat cultural mataronina i els moviments reivindicatius del que llavors era el seu barri, Rocafonda. La intervenció com a advocat en els problemes que afectaven directament els seus veïns en una època de moltes mancances a Rocafonda faria que s'acabés especialitzant en el dret relacionat amb l'administració local i l'urbanisme. Integrant de la comissió mixta formada per representants del moviment veïnal i de l'Ajuntament durant els dos anys d'impàs entre les eleccions generals del 1977 i les municipals del 1979, és el número 7 d'aquella primera candidatura del PSUC.

Lamenta l'actual supeditació de la tasca municipal a un excessiu volum de paperassa. “Evidentment, no es pot demanar el mateix voluntarisme que en aquell moment. Però tampoc es pot caure en l'extrem de convertir la gestió política d'un ajuntament en una qüestió burocràtica i d'una minoria allunyada de la gent”, opina. I alerta del fet que cal evitar que aquesta actitud derivi en “fitxar per mantenir la bicoca”. Alcaldable d'IC des del 1987, se sent orgullós d'haver estat fidel als seus ideals tant des de l'oposició com des del govern de coalició amb el PSC –del 91 al 99–, des del qual va tenir com a regidor d'Urbanisme un paper clau indiscutible en la transformació de la ciutat. “Nosaltres no hem passat la humiliació de fer de comparsa de ningú”.

Ara, creu que cal deixar pas als joves: “Quan fa 24 anys que fas el mateix, es crea el vici que allà només hi pot ser el de sempre. Doncs no! L'única manera d'aprendre a nedar és tirar-se a la piscina”. Hi ha dues coses que creu que ningú li pot retreure. Una, haver procurat sempre “donar la cara”. L'altra, el “respecte als electors” en continuar a l'Ajuntament després de sortir del govern. “No et presentes només per guanyar. Jo no he dit mai allò de ‘si no mano, plego'. Altres sí que ho han fet”.

Etiquetes: