'La gent gran cada vegada té més interès per aprendre coses noves'

La setmana passada s’inaugurava el menjador del Casal Municipal de la Gent Gran del Parc Central, obert a totes les persones de més de 60 anys i que ofereix àpats equilibrats i sans a un preu més que raonable. L’associació que omple de vida el Casal està presidida per Carme Iglesias, que va prendre el relleu a Pep Llauder. Iglesias destaca l’ampli ventall d’activitats que s’ofereixen tots els dies en aquest indret del parc, tocant a l’avinguda del Corregiment, i que no necessàriament cal ser-ne soci per prendre-hi part.

Fa dos anys que va sortir escollida presidenta. S’estan complint els objectius que es va marcar?
Hem anat aconseguint coses, sí. La junta anterior portava molt bé el Casal, amb solidesa, i vam continuar el que havien fet, incrementant el nombre de tallers, fent més cinefòrum... Com a tot arreu, hi ha moments difícils i en que es voldria saltar del vaixell, perquè quan les coses van bé tot és molt bonic, però quan no...

Aquestes situacions no deuen suposar una novetat per a vostè. Ha estat regidora a l’Ajuntament, presidenta de l’Associació de Veïns de Peramàs - Esmandies...
Són tasques diferents però totes m’han servit per tenir experiència. Segurament puc entendre per què l’Ajuntament a vegades ens diu no a algunes coses, o com han de funcionar els tallers. Ara mateix el Casal té 700 socis, i unes 800 persones passen cada setmana pels cursos i tallers que organitzem.

En tenen una oferta molt àmplia i variada. Ajuden a trencar el tòpic que la gent gran només juga a cartes i a petanca i mira obres?
La gent gran cada vegada té més interès per aprendre coses noves. Aquí moltes persones juguen a cartes o a petanca, i està molt bé, però també tenen molta tirada els cursos d’anglès que fem, o de català, els d’informàtica, hi ha també el grup de teatre i la coral, fem tai-txí, ioga, relaxació, tenim també una biblioteca amb més de 3.000 llibres, els diumenges a la tarda es fa ball... L’important és que la gent gran se senti activa, i que es doni compte de les coses que pot arribar a fer i no havia fet mai. Això aporta una gran riquesa personal.

Com a societat, escoltem prou la gent gran?
Penso que cada cop es respecta més la gent gran, i que aquesta cada vegada està més al dia. No estem en un racó, molts es mouen en el dia a dia del jovent, porten els petits a l’escola, els tenen a casa a dinar... Aquí al Casal ve també gent jove a fer algun petit taller, a ensenyar-nos més utilitats del telèfon mòbil, o escoles a fer visites...

I tot enmig del que segurament és el millor jardí de Mataró!
L’entorn del local és preciós, deu ser un dels casals de gent gran més bonics que hi ha. Fins i tot ens sentim una mica vigilants del parc Central. Tot i que la nostra ubicació, un xic solitària, també fa que patim vandalisme: sense anar més lluny, fa dues setmanes ens van trencar els vidres, i no és el primer cop. I a vegades pugen a la teulada i passen d’un mòdul a l’altre del local... Sembla ser que posaran una vigilància especial.

Malgrat aquests hàndicaps, la identificació amb el parc és total i el símbol del Casal és el gegant del Negrito.
Sí, és una altra de les activitats que fem. Sortim a les cercaviles de Sant Jordi i a la Gegantada de Les Santes. Ara, però, tenim una polèmica amb la Protectora d’Animals perquè posem un colom viu dins la gàbia del Negrito. Diuen una cosa així com que l’animal pot tenir problemes psicològics. Penso que és de riure, ja que és un gegant que, com dic, només traiem dues vegades l’any, i el porten persones que en alguns casos tenen 80 anys, o sigui que pràcticament només passegen, no fan ni voltes ni grans balls. Però bé, tenim el cas en mans d’advocats.