Mancances en la llei, incompliment del que estipula i molt de retard. Aquestes són algunes de les queixes que es van poder escoltar en el debat organitzat pel Grup d’Invàlids de Mataró i Maresme (GIMM) sobre l’aplicació de la llei de la dependència. L’entitat va convidar a diversos persones amb vivències personals perquè expliquessin la seva història. En aquest sentit, la fisioterapeuta Sussana Landíez va lamentar que la llei “no sigui sensible al tema dels malalts psíquics”. “Els que més ho necessiten són els grans oblidats”, va assegurar. Mònica Muntanyà, del GIMM, va explicar l’estranya situació viscuda a l’hora de demanar els ajuts. “Van venir a fer la valoració una sola persona a fer-me preguntes. No era doctor ni res”. A això, se li afegeix la tardança en que s’executen, o no, els ajuts: “Fa mesos que espero perquè em diguin el grau que tinc i on m’haig d’emparar”.
“És una llei insuficient i que no compleix el que promet”. Però tot i això, la “tenim, i hem de lluitar perquè arribi fins on es necessita. Cal lluitar i reivindicar-se”, va afirmar. En aquest sentit es va expressar Pedro Sànchez, del col·lectiu papás de Álex i pare d’un fill discapacitat. Pedro va explicar que la seva entitat fa “quatre anys que lluita pels discapacitat”. Va definir-la com “una entitat de pressió perquè es tracti a les persones com cal”. Per això, exigeixen que “es donin des d’un principi els recursos estipulats”. “Ni més ni menys, el que diu la llei”. Per ell, se’ls ha enganyat “dos anys seguits”, i té clar qui és l’únic culpable: “l’administració”.
Un company seu de l’entitat, Antonio Moreno, va explicar diferents trucs per accelerar els processos. Moreno va assegurar que anant als tribunals si passen tres mesos des de la sol•licitud i 45 dies de la reclamació, de cop i volta hi hauria resposta. “A més, si es diu que la discapacitat és de nivell tres o nivell dos i hi ha silenci, passat tres mesos es dóna per positiu”.
Es van presentar casos diversos, com per exemple el de l’Alícia Cervelló, que té un fill minusvàlid des de fa deu anys. En els cas, van sol·licitar el setembre de 2007 els ajuts, però fins l’octubre de 2008 “no va arribar la resolució”. Ara, a més, fa mesos que esperen per rebre la prestació econòmica que se’ls va atorgar. Per això, Cervelló creu que cal recollir signatures, fer-se sentir davant la sensació creixent que han estat “arma electoral” i poca cosa més. “Tot va amb retràs, no es valora bé, sempre a la baixa”.
Mitjançant una metàfora, Joan Rovira va explicar que calia trobar les coses bones de la situació que depara la vida. “fa tres anys la meva filla va tenir un greu accident, i això va canviar-me la meva”. Per això, cal lluitar. “Tots som lluitadors, però jo sóc un gladiador; lluito encara que pugui morir”. “S’ha d’estudiar a l’enemic, conèixer la llei i trobar les debilitats, va afegir. L’arenga va cloure amb una petició a “lluitar junts”, ja que “units ens podem fer sentir”.
-