Deia Lorca, que no tan sols de pa poden viure les persones. Avui més que mai podem entendre el que volia dir. N’hi ha prou amb fer una passejada pel barri, o treure el cap per la porta de l’escala de veïns per veure com han afectat les mesures imposades arrel de la COVID-19 a la gent que ens envolta.
Des de gent gran que t’atura uns instants, no amb ganes de parlar, sinó amb la necessitat de fer-ho, fins a les onades, no de virus, de gent, que cerquen ajuda al moviment veïnal per tal d’aturar uns desnonaments ben reals que, crueltats de la vida, diuen des de Govern i Gobierno que estan aturats. Aturades estan milers de persones, esperant cobrar uns ERTO que no arriben. I el personal sanitari, en plena pandèmia que ha d’estar lluitant per no haver de salvar-nos la vida en condicions de semi esclavitud; personal de laboratori realitzant testos COVID dia i nit, tota la resta de personal que treballa en hospitals i CAPs. També les persones que es dediquen a la recerca, que fa anys que denuncien aquesta situació i alerten que invertir poc en recerca és invertir poc en la vida, que, al cap i a la fi, és l’única cosa que tenim garantida. D’un parc públic d’habitatge com cal, a Mataró, ni en parlem. Tampoc de tantes i tantes famílies, moltes amb infants, en situacions d’emergència social. De mestres fent impossibles i d’infants i joves sense mitjans per poder fer un seguiment virtual de les classes. Amb aquest panorama, qui no esclata ja pot considerar-se afortunat.
Hi ha moltes maneres d’entendre la salut, estem d’acord que la salut física pot ser-ne una de les prioritàries, però no és l’única. D’una institució pública necessitem que no en descuidi cap, almenys cap d’aquelles en que té competències, i això passa necessàriament per garantir i reforçar aquells serveis públics essencials, a més d’ajudar a fer que el dia a dia de les persones sigui segur i digne. Necessitem que la cultura no s’aturi, ens cal respirar i poder gaudir-ne (amb les mesures que calguin, ningú ho discuteix). Si cal tancar espais o comerços, s’han d’activar programes i ajudes complementàries per aturar i revertir tanta precarietat, també a nivell municipal. I, sobretot, s’espera que un Ajuntament no descuidi cap racó de la seva ciutat. Darrerament han plogut les denuncies sobre l’estat de descuit en que es troben els carrers de Mataró: bruts, deixats i plens de trastos amuntegats al voltant de contenidors plens a rebentar. Una empresa milionària contractada per fer una feina que no fa, i nosaltres, pagant, i callant.
És per tot això, que no podem entendre quin bé inqüestionable fan els llums de Nadal a la ciutat, deu ser enorme, fins al punt de destinar-ne més de 80.000€ quan els carrers estan bruts i hi ha semàfors als barris que no funcionen des de fa mesos. O, si de posar llum es tracta, fa anys que es reclama repensar Mataró amb arquitectura feminista i poder il·luminar alguns dels carrers inexplicablement foscos de la ciutat.
I no ens equivoquem, l'enllumenat de Nadal és el dit a on a totes ens agrada mirar, l'anècdota d'uns pressupostos mal distribuïts que no resolen les necessitats de la gent, que són la lluna.
Davant de totes les problemàtiques afrontades per la ciutat i la ciutadania, el mínim a fer seria imposar una reforma urgent dels pressupostos que redistribueixi la riquesa d’una forma molt més acurada, atenent a la realitat actual de la ciutadania. Mantenir serveis precaris i malbaratar diners amb empreses que incompleixen sistemàticament els seus contractes, així com aprovar despeses mínimes de cara a la galeria, però sense recorregut, ens sembla un insult innecessari a totes les persones que lluiten per sobreviure a la precarietat del moment. Aquest any, i tots, primer les persones i unes vides dignes de ser viscudes.