Faltaven 102 dies per a la legalització dels sindicats i nou perquè es produís la matança feixista d'Atocha, quan el dissabte 15 de gener de 1977 les Comissions Obreres de Mataró i el Maresme havien previst celebrar un míting al Palau d'Esports Josep Mora.
Des de feia més d'un mes tota la Coordinadora i tots els rams venien treballant amb afany per assegurar l'èxit de la convocatòria. Per primera vegada la ciutat de Mataró tindria el privilegi de rebre el líder històric de CCOO, Marcelino Camacho, recentment alliberat després de la promulgació de l'amnistia de 1976.
Tot i que les CCOO encara no estaven legalitzades de fet, des de 1975, quan es van ocupar tots els llocs dins del Sindicat Vertical, i des de la 1a Assemblea General celebrada el 11 de juliol a la Parròquia de Sant Medir, en què ja es va decidir constituir-se en sindicat, la gent de Comissions actuàvem formalment com si ja estiguéssim legalitzades.
No ens aturàvem davant les més grans de les adversitats, ens sentíem forts i segurs. Un dels factors més importants era l'altíssim grau d'unitat i de fermesa que imperava entre la gran família de CCOO. Les vagues de l'any anterior havien estat totes victorioses i els treballadors confiaven plenament en nosaltres.
Els preparatius del míting van motivar i il·lusionar tota la nostra gent. Totes les tanques de Mataró es van omplir amb els cartells de l'acte, on ressaltava la foto de Marcelino Camacho i els noms dels oradors, un per cada ram important.
Per a la celebració dels actes en aquell temps calia demanar permís al Govern Civil, i si es produïa el silenci administratiu s'entenia que el permís estava concedit. Fins al dia anterior a la celebració del míting vam estar treballant per garantir l'èxit, tenint cura de tots els detalls. Calia tenir cura escrupolosament del servei d'ordre i organització i la seguretat de Marcelino, i es va comptar amb la participació d'un poderós grup de companys que van anar a buscar-lo a l'aeroport del Prat.
Una vegada que Marcelino va estar a Mataró, vam aconseguir que l'alcalde, Robert Graupera, el rebés. Ens havien comunicat ja que el míting havia estat prohibit. Des de la direcció del sindicat, i convençuts que havíem de mantenir-nos ferms, pressionàvem Graupera perquè aquest es mullés davant el governador i oferís garanties que l'acte es desenvoluparia sense cap tipus d'incident.
El governador no va cedir, però tampoc vam cedir nosaltres, i a les 16.30 hores ja havia acudit un gran nombre de treballadors amb els adhesius de CCOO i amb algunes pancartes. Aviat va començar la cridòria i el forcejament amb els grisos, que havien acudit amb molta antelació i s'havien situat al llarg de la façana del Palau d'Esports.
Al comandament de la policia hi havia un “tinentot” d'aspecte xulesc que va començar a amenaçar la gent, exigint la seva dissolució. Lluny d'acovardir-se, un gran nombre de manifestants es van situar al Parc Municipal, i després de la tanca van començar a victorejar Marcelino i CCOO.
José Luis López Bulla, que estava enfront del Palau, amb molta enteresa li va demanar al tinent el megàfon que aquest portava. El tinent va accedir i López Bulla va fer el contrari del que el policia esperava: en comptes de demanar a la gent que es dissolgués, va arengar els concentrats i els va demanar que marxessin en manifestació fins a l'Ajuntament, baixant per La Riera.
Els grisos, perfectament proveïts, es van situar al mig de la calçada al costat de la plaça d'Espanya, i els manifestants van començar a baixar fins a l'Ajuntament per les voreres.
L'alcalde Graupera no va donar mai la cara ni va fer res per permetre la celebració del míting. Poc temps més tard, i després de les primeres eleccions del 15 de juny, aquest personatge va ser nomenat per Adolfo Suárez Governador Civil de la província de Tarragona.
En arribar els manifestants a l'Ajuntament, i fent ús del sentit de la responsabilitat que sempre ha imperat a CCOO, es va demanar als diversos milers de congregats la dissolució pacífica, assenyalant que si bé el míting no s'havia realitzat, sí que s'havia dut a terme una autèntica demostració de força i de responsabilitat.
A la nit, un grup de companys vam acompanyar Marcelino a sopar a un conegut restaurant de Canyamars. Aquell dia, les CCOO de Mataró i el Maresme es van cobrir de glòria.
En les primeres eleccions sindicals celebrades en democràcia, el sindicat de CCOO va guanyar per àmplia majoria i fins avui és el primer sindicat de Mataró, del Maresme, de Catalunya i de tota Espanya.