La sentència del TSJC contrària al planejament urbanístic de Can Fàbregas, reafirmada ara pel Tribunal Suprem en no admetre els recursos del consistori, a la pràctica impossibilita l’arribada d’El Corte Inglés a Mataró. La sensació que transmet és que el jutge que l’ha redactada no dóna crèdit al cúmul de despropòsits que l’Ajuntament ha comès en els darrers anys per intentar fer un lloc al centre comercial. El magistrat de la sala del Contenciós-Administratiu, Manuel Táboes, compleix amb la figura de l’espectador extern que no ha seguit el cas durant l’última dècada i que, quan li expliquen de cop tots els disbarats que han tingut lloc a Mataró des del 2007, en especial el desmuntatge i trasllat de la fàbrica, es posa les mans al cap. “Excentricitat inversemblant”, “deliri” i “irracionalitat extrema” són alguns dels qualificatius que dedica a l’Ajuntament en una sentència duríssima, brutal. Però qui és capaç avui de negar-li la precisió del seu judici? El ridícul de l’Ajuntament –de tots els actors del consistori, al llarg de tres mandats- ha estat absolut, i ha demostrat la seva incapacitat de lidiar amb un projecte clau per al futur comercial, econòmic i urbanístic de la ciutat. La qüestió és: com s’ho ha manegat el consistori per fer-ho tan malament?
La cronologia dels fets és, com el propi cas, d’una gran complexitat. El capítol inicial, deixant de banda les negociacions prèvies amb El Corte Inglés, es podria situar al gener de 2007, quan l’Ajuntament, governat pel tripartit PSC-ICV-ERC i amb Joan Antoni Baron com a alcalde i Arcadi Vilert com a regidor d’Urbanisme, anuncia que la construcció del centre comercial a la cantonada de la ronda Alfons XII i el carrer Miquel Biada implicaria la descatalogació i enderrocament de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, fins llavors protegida al màxim nivell com a element patrimonial de la ciutat. Ràpidament un grup de veïns s’organitzen per aturar-ne la demolició, constituint-se com la Plataforma Salvem Can Fàbregas. No passaran ni dos mesos perquè l’entitat promogui una de les manifestacions més grans que es recorden en els darrers anys a la ciutat, amb unes 600 persones protestant contra l’enderroc. A tres mesos de les eleccions municipals, l’acte deixa una estampa que serà molt recordada: la presència de l’alcaldable de CiU, Joan Mora, que quatre anys després serà l’edil de la ciutat i defensarà, llavors, l’arribada del Centre Comercial. Una contradicció que els responsables d’El Corte Inglés mai han entomat bé.
Les discussions sobre el valor patrimonial de Can Fàbregas esdevenen bizantines. Per uns és un símbol de la Mataró tèxtil i industrial que cal preservar i donar-li un ús com a equipament ciutadà. Per altres, un edifici “ple de rates” (portava anys i panys abandonat) que va ser un error catalogar amb el màxim nivell de protecció ja que per sí sol no tenia cap interès. Les sospites en ambdós bàndols no paren de créixer: els partidaris de l’enderrocament veuen en la plataforma Salvem Can Fàbregas un subterfugi de la CUP per desestabilitzar el govern i un lobby dels botiguers del centre de la ciutat contraris al projecte. Des de la Plataforma i altres col·lectius es critica l’obsessió del govern per aquest emplaçament com a única alternativa, en la qual hi veuen interessos ocults, sobretot quan prèviament El Corte Inglés també havia mostrat predisposició a altres solars com els de l’antic cinema Iluro o al sector d’Iveco-Pegaso.
Al juny de 2007 el PSC torna a guanyar les eleccions i es reedita el tripartit amb Baron al capdavant. L’oposició ciutadana i els dubtes legals –descatalogar un element protegit no és tan fàcil- porten l’executiu a pensar en alternatives de cara a buidar el solar per donar cabuda al Corte Inglés. Primer estudia fer-ne una rèplica a la vorera del davant o al costat, però a finals d’any el nou regidor d’Urbanisme, Ramon Bassas (PSC) anuncia que l’aposta definitiva serà el desmuntatge i trasllat de la nau, peça per peça, i remuntar-la a la cantonada dels carrers Biada i Tetuan. Un projecte amb ben pocs precedents que havia de costar més de 3 milions d’euros, que teòricament acabaria assumint l’operador que s’instal·lés a la fàbrica un cop reconstruïda (però que al final haurà de pagar l'Ajuntament). Tot l’embolic, enorme a partir de llavors i finalment desastrós, prové d’aquesta decisió.
La decisió de traslladar la fàbrica peça a peça acaba esdevenint la materialització més pura del concepte 'capgrossada'
La troca comença a embolicar-se a inicis de 2008 quan es fa pública la relació familiar de Ramon Bassas amb dos socis de l’empresa propietària del solar de Can Fàbregas, Naves Biada. Quelcom que alimenta encara més els dubtes sobre els suposats interessos amagats del govern en aquest emplaçament. En paral·lel, s’acumulen els contenciosos-adminstratius entre l’Ajuntament i els propietaris dels sectors afectats pel projecte (Ronda Barceló, Can Fàbregas i Ca l’Ymbern) tant pel que fa a les expropiacions com a les càrregues econòmiques que s’hauran d’assumir pel trasllat de la fàbrica. Al juny, però, el govern rep el suport de la Generalitat, que aprova el Pla de Millora Urbana que preveu el trasllat de Can Fàbregas per fer possible la instal·lació del Corte Inglés.
El desmuntatge de la fàbrica comença a fer-se efectiu a finals de l’any 2009, gairebé dos anys després d’anunciar-se el projecte: triga tant per la troballa prèvia de restes arqueològiques al subsòl de la nau que cal analitzar. Les peces desmunades finalment s’emmagatzemen a un solar del veïnat de Valldeix, on segueixen vuit anys després en un estat de conservació que es podria haver deteriorat després de tants anys a la intempèrie. Sembla, llavors, que tot comença a anar rodat per al govern, especialment perquè el mateix any aconsegueix formalitzar la venda del solar al Corte Inglés per un total de 24 milions d’euros. El consistori li promet treure la fàbrica d’allà i deixar-li espai per a 26.000m2 de sostre comercial edificable, en la construcció de la qual l’operador comercial té previst invertir-hi més de 40 milions d’euros.
Joan Antoni Baron i Ramon Bassas van declarar per presumptes delictes urbanístics, però el jutge de Mataró va arxivar la causa
Però a inicis del 2010 el fiscal presenta una querella contra l’executiu municipal per presumptes delictes urbanístics en l’afer Can Fàbregas. I pocs dies després cau la bomba: el jutge imputa l’alcalde Joan Antoni Baron i el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i paralitza el trasllat. El 26 de febrer declaren davant del jutge i a l’abril aquest permet finalitzar el trasllat de la part visible que quedava de la nau, malgrat que tot queda en stand-by ja que El Corte Inglés no té permís per fer obres al solar. Al juny Bassas queda desimputat per, al cap de dues setmanes i mitjançant un canvi de jutge, tornar a ser imputat i cridat de nou a declarar, cosa que fa durant més de 4 hores. Al febrer de 2011 el jutge decideix finalment arxivar la causa sobre el trasllat de Can Fàbregas i aixeca les mesures cautelars que impedien l’arribada d’El Corte Inglés a la ciutat. A l’abril, dos mesos abans de les eleccions municipals, el govern modifica el Pla de Millora Urbana del sector a petició de la Generalitat per eliminar possibles traves a la instal·lació del centre comercial.
Al juny CiU guanya les eleccions per primer cop a Mataró i Joan Mora, que quatre anys abans s’havia manifestat darrere la pancarta de la plataforma Salvem Can Fàbregas, esdevé l’alcalde de la ciutat i l’interlocutor amb El Corte Inglés perquè aquest, d’una vegada per totes, comenci les obres de l’edifici. Al desembre l’operador aconsegueix llicència comercial per part de la Generalitat i al gener de 2012 es produeix una de les fotos més esperades: la formalització de la compravenda del solar per part del Corte Inglés, rubricada per Mora i pel director general de l’empresa, José Miguel Abad. Llavors s’anuncia que, si no hi ha contratemps, el centre comercial podria obrir portes a la tardor de 2014, donant peu a la creació d’un miler de llocs de treball. Sembla, ara sí, que tot va de cara per a començar les obres de construcció d’aquest edifici de 4 plantes i sis de subterrànies, incloses un aparcament de gairebé 1.000 places. Falta poc per a l’estampa més desitjada, la de la col·locació de la primera pedra de l’immoble.
Però no. El novembre de 2012 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –el mateix que ha acabat enterrant el projecte el juliol de 2017- declara que el Pla de Millora Urbana de l’Illa de Can Fàbregas és “nul de ple dret” i considera que el trasllat de la fàbrica contradiu el Pla especial del patrimoni arquitectònic de Mataró. Ho dicta en una sentència en resposta a la demanda presentada per la Plataforma Salvem Can Fàbregas, que en tot aquest temps no ha llençat la tovallola. El revés judicial al projecte és absolut, i al desembre El Corte Inglés anuncia que ajorna l’inici de les obres fins que no es resolgui l’embrollat panorama judicial. El govern es veu obligat a revisar tot el projecte per intentar complir amb el que li reclama la sentència del TSJC, i alhora a arribar a un acord amb la CUP i laPlataforma Salvem Can Fàbregas perquè deixin de recórrer als jutjats el planejament urbanístic. La solució, aprovada per unanimitat al Ple de març de 2013, passa per la reconstrucció de Can Fàbregas a pocs metres de la seva ubicació original, a la cantonada del carrer Biada amb Tetuan, per convertir-la en la seu de la futura Casa de la Cultura Popular (un equipament destinat a acollir tot l’any les figures i comparses mataronines i a destacar la importància de Les Santes). Al juny la Generalitat dóna el vist-i-plau a les modificacions del Pla General i del Pla de Patrimoni aprovada per l’Ajuntament que haurien de legitimar el trasllat de la nau.
Des de l'any 2013 El Corte Inglés ha argumentat que hi havia inseguretat jurídica per evitar començar les obres. El temps li ha donat la raó
El Corte Inglés, però, no mou fitxa. L’empresa considera que encara hi ha serrells legals que generen inseguretat jurídica, com ara els recursos contenciosos administratius que han presentat particulars al projecte d’urbanització dels entorns de Can Fàbregas. La preocupació de l’operadora té una base real, com ha acabat demostrant la darrera sentència del TSJC, però també és cert que la seva situació econòmica és molt més delicada que la del 2007, i molt menor la predisposició a invertir una milionada en la construcció d’un centre comercial en anys de plena crisi i caiguda del consum. Des del consistori es defensa que aquests impediments jurídics no són tals, que per tant tot el procés està controlat i que la pilota està a la teulada del Corte Inglés.
És evident, però, que de serrells en quedaven uns quants. Entre ells, el que ha acabat de matar del tot el projecte. Es tracta del recurs que l’any 2015 va presentar l’Assemblea Pagesa contra el darrer planejament urbanístic. Què fa un col·lectiu d’agricultors litigant en contra d’una modificació urbanística en ple casc urbà? Exercir una mesura de pressió perquè el consistori cedeixi en les seves pretensions en dues qüestions concretes que no hi tenen res a veure. Per una banda, el trasllat del traçat del Tren Orbital (un projecte de l’època de les vaques grasses que segurament mai serà realitat) al seu pas per les Cinc Sènies, ja que consideren que afecta massa l’activitat agrícola. Per l’altra, la inclusió de més immobles al Catàleg de Masies impulsat pel govern municipal, de cara a permetre a aquestes cases noves activitats econòmiques més enllà de la pagesia.
Quan Bote accedeix a l'alcaldia es proposa com a prioritat desbloquejar l'arribada del Corte Inglés, però no ho ha aconseguit
El juny de 2015 l’alcaldable socialista, David Bote, guanya inesperadament les eleccions i es converteix en l’edil de la ciutat amb el suport de Convergència. Tal i com havia anunciat en campanya, la primera acció que realitza un cop rep la vara d’alcalde és establir contactes amb el director general d’El Corte Inglés, per una banda, i amb l’Assemblea Pagesa per l’altra, per intentar desencallar la situació. Però aquesta no s’arribarà a desbloquejar mai. Durant els dos anys fins ara de mandat de Bote no es produeix cap avenç significatiu. L’Ajuntament reclama a la Generalitat el canvi del traçat del Tren Orbital i inclou més masies al catàleg, però l’Assemblea Pagesa segueix sense retirar el recurs. En una entrevista amb Capgròs, a meitat mes de juny d’aquest 2017, l’alcalde assegura que encara no ha perdut la confiança en l’arribada del Corte Inglés, però que tot depèn del que dicti el TSJC en base al recurs dels pagesos. I quan la sentència arriba, poques setmanes més tard, la gerra d’aigua freda és absoluta, pel que dicta i per com ho fa. "Desarrelar un conjunt catalogat amb el màxim nivell de protecció de la seva ubicació per portar-ho, empaquetat i a trossos, a un paratge agrícola a l'espera de ser reubicat a escassos metres del seu lloc d'emplaçament original es revela una excentricitat inversemblant”, escriu el jutge, en una de les moltes frases per emmarcar.
La decisió judicial comporta l’anul·lació del PMU de 2013 i implica tancar el cercle de la forma més ignominiosa possible, ja que es torna al punt de partida de 2007. A l’estat de la qüestió de fa 10 anys, quan la fàbrica encara era allà, al seu emplaçament original, sense desmuntar. Al mateix solar avui propietat del Corte Inglés, que el va adquirir amb la condició que de la nau no en quedés ni rastre. Oficialment l’operador comercial només ha dit que està estudiant la sentència. L’Ajuntament mentrestant ha anunciat un recurs de cassació al Suprem per intentar mantenir el planejament vigent (recurs que pot portar entre 4 i 5 anys per a una decisió definitiva) i alhora ha afirmat que intentarà convèncer l’empresa per adaptar el projecte a la nova realitat, quelcom que sembla del tot impossible. Els interrogants que s’obren a partir d’ara són múltiples. Per començar, l’Ajuntament es pot veure obligat a reconstruir la fàbrica al mateix lloc d’on la va desmuntar, enviant 3 milions d’euros directament al cubell de la brossa. El Corte Inglés, per la seva banda, podria veure’s en la temptació de reclamar els 24 milions d’euros que va pagar a l’Ajuntament per la compra del solar, ja que és evident que no s’han complert les condicions promeses pel consistori.
La decisió del Suprem de no admetre a tràmit els recursos de cassació del consistori, anunciada aquest mes de desembre de 2018, suposa l’enterrament del projecte. Això implica que cal redefinir tota la política comercial i totes les iniciatives de reactivació del centre de la ciutat, prioritat del mandat actual. I, des de les altures, Mataró Parc s’ho mira tot segurament fregant-se les mans, mentre a peu de carrer la ciutadania ha assistit atònita a més de 10 anys de disbarats i ridículs absoluts. El concepte "capgrossada" en la seva materialització més pura.
* L'article ha estat actualitzat l'11 de desembre de 2018 per afegir-hi la decisió del Tribunal Suprem de no admetre a tràmit els recursos presentats per l'Ajuntament contra la sentència del TSJC