Després de 25 anys d’activitat i 10 com a associació, decidiu dissoldre-us. Per què?
Els nostres reptes eren consolidar i legalitzar la ruta Mataró-Canigó -el GRT-83-, establir llaços i relacions amb la Catalunya Nord i recuperar testimonis de l’exili i de la memòria històrica. Tot plegat ho hem aconseguit amb escreix. Segur que es poden fer moltes coses més, però els nostres objectius s’han acomplert i hem pensat que era el moment de deixar-ho.
Com va néixer Marxaires Mataró-Canigó?
Tot plegat sorgeix d’un grup d’amics, treballadors de l’antic Hospital de Sant Jaume de Mataró, que fèiem caminades excursionistes sense cap altra ambició. Però vam pensar que seria bonic unir en un sòl camí Mataró i el Canigó, que curiosament estan creuats pel mateix meridià. Obrir una ruta cap a la Catalunya Nord, on hi tenim un tros de la nostra identitat robada. L’any 1988 vam fer la primera ruta sencera, intentant utilitzar sempre camins rals i veïnals ja existents i antigament transitats.
No va ser fins al 2000 que us vareu constituir com a associació.
Llavors ja teníem el camí configurat i volíem que tothom se’l sentís com a seu. L’única manera de legalitzar-lo va ser crear una associació i liderar tots els tràmits necessaris. Va ser un procés molt llarg i difícil. Estem parlant del primer GRT (Gran Recorregut Transfronterer), així que calia posar d’acord les administracions de dos països diferents. Llavors les relacions entre les federacions francesa i catalana de muntanya eren pràcticament inexistents. També teníem problemes perquè part del recorregut transcorria per camins rals històrics que havien quedat en propietat de masies i cases particulars. Ens interessava molt que el camí mantingués una unitat a nivell d’identificació malgrat creuar dos estats. Hem batallat, i també hem comptat amb ajudes com ara els gestors dels Parcs Naturals per on passa el camí, però no va ser fins fa dos anys que vam tenir tot el camí homologat.
El GRT-83 o Camí del Nord va molt més enllà del seu vessant purament excursionista.
Sí, també compta amb un vessant simbòlic molt important. A mesura que ens endinsàvem per la geografia, també ho fèiem per la història i la identitat del país. La nostra intenció era establir relacions de fraternitat amb la Catalunya Nord. Hem aconseguit estrènyer llaços d’amistat amb moltes entitats de la zona, fins i tot s’ha creat una associació germana a la nostra. Sempre hem dit que no volíem tan sols creuar la frontera, sinó trencar-la. I des de tota la modèstia del món, ho hem aconseguit, hem connectat amb la gent d’allà.
Com a coneixedor de la zona, creus que encara manté una identitat catalana potent?
El primer cop que vam creuar la frontera, el 88, al primer poble que vam arribar ningú ens entenia en català. El govern francès, tan centralista com és, va omplir tota la Catalunya Nord de jubilats del centre de França, amb l’objectiu de treure el sentiment de pertinença i identitat de la zona. Però crec que cada cop s’està reivindicant més com a territori català, hi ha més d’un poble que en fa bandera.
El vostre gran leitmotiv, però, ha estat l’exili.
És un tema que ens ha preocupat sempre i sobre el qual estàvem molt sensibilitzats. Volíem donar transcendència a les nostres activitats, donar-les a conèixer, fer iniciatives que afavorissin la recuperació de la identitat i la memòria. Ja en els primers anys comptàvem amb molts contactes de persones que van marxar a l’exili i amb els seus descendents, i també amb moltes entitats memorialistes. Vam aconseguir popularitzar les nostres troballes durant les travesses, com ara la Maternitat d’Elna. I vam organitzar la Travessa de l’Exili, amb tot un seguit d’activitats durant la ruta, amb trobades amb exiliats i visites a camps de concentració. Fins i tot en la darrera edició hi va participar membres del Memorial Democràtic, i va venir un brasiler, descendent d’un exiliat de la República, amb la seva filla. Va ser realment emocionant.
Ja no seguireu fent aquestes travesses? Qui s’encarregarà de vetllar perquè el camí es mantingui en bon estat?
No les continuarem organitzant, però qui vulgui ajut, contactes i assessorament, pot recórrer a nosaltres. Aquest hivern hem assessorat a l’IES Puig i Cadafalch, que van fer la travessa amb 60 alumnes. L’entitat ja no existirà, però les persones hi seguim sent. Ara esperem, d’altra banda, que siguin les entitats i les administracions competents qui es facin seu el camí. El GRT-83 no és pas nostre, però en tenim un trosset al cor. Si ens assabentem de qualsevol malifeta o veiem que hi ha parts mal mantingudes batallarem perquè s’arrangin. Però han de ser les administracions les que han de reconèixer els camins rals i veïnals, els camins a peu, com a patrimoni de la nostra terra.
-