Nascut fa 22 anys a Tànger, Mohamed L'Ghacham va arribar a Mataró quan era un nadó. Des de sempre ha estat un enamorat de l'art. "Tothom dibuixa fins que ho deixa, però jo vaig seguir", explica. Aviat va interessar-se pel graffiti, però també pel còmic, la il·lustració i l'art més acadèmic. "Em diuen grafiter, street artist... però la paraula que em defineix simplement és pintor", resumeix. Des del seu taller al centre autogestionat de Can Fugarolas, una antiga nau al barri de l'Havana que avui és un formiguer d'artistes i creadors, L'Ghacham prepara quadres per a diverses exposicions en galeries d'art que té previstes per aquest 2016, sense perdre mai de vista el carrer.
Has apostat per una formació força acadèmica.
Molts joves tornen a les receptes antigues, però no se'm pot titllar d'academicista, no m'interessa el discurs artístic acadèmic, sinó conèixer l'ofici, la tècnica, saber pintar i contextualitzar-ho al 2016.
Entre això i els teus referents artístics clàssics, el teu perfil és poc comú en el món de l’art urbà.
M’agraden Velázquez, Degas, Casas, Rusiñol... També recrear alguns quadres antics en forma de grafiti, obres que em criden l’atenció a nivell estètic i que m’interessa treure del seu context habitual, de la galeria, per ubicar-les en lloc més decadents.
Què ets, un grafiter, un artista urbà, un pintor?
Sóc un muralista que pinta quadres. Treballo en un estudi com un pintor convencional, però el meu art més conegut és al carrer, i crec que és millor que la meva pintura d'estudi. És on m'he format, i em sembla més fàcil, fent poca cosa ja aconsegueixes molt, la ciutat et fa de marc. Al carrer l'espectador es troba amb l'obra, sense esperar-se-la, en canvi a una exposició en una galeria d'art el públic ja hi va amb un ull crític. És com trobar un músic al metro o anar-lo a veure a un concert, el nivell d'exigència és diferent.
No són dos móns molt diferents, el del grafiti i la galeria d'art?
En el món de l'art urbà no hi ha intermediaris, ni galeries ni promoció, a vegades no hi ha ni un discurs darrere de l'obra. No penses en agradar a la gent, si jo quedo content ja estic bé. Si a sobre aconsegueixes alegrar la vida d'algun vianant durant uns segons, ja és molt. Però en una galeria sí que és important satisfer al públic, que serà qui et donarà de menjar.
Has tingut problemes a l’hora d’encaixar en el món del grafiti i l’art urbà?
El grafiti purista és escriure el teu nom. Les meves obres en canvi són quadres a la paret, son més figuratives, més boniques si ho vols dir així, i això agrada a alguns i no tant a altres. Quan surts de la zona de confort els puristes volen encasellar-te. Tot són codis.
És un art amb prop de 40 anys d’història però encara molt incomprès
Crec que el problema és que no venem res, i això fa que ens vegin com uns bojos. Si no pintes per vendre-ho, per què ho fas? Però jo quan miro per la finestra prefereixo trobar-me l’obra d’algú, m’agradi més o menys, que no un cartell enorme de la Coca-Cola.
En l’art urbà què és més important, l’obra o el lloc on la pintes?
El context és bàsic, el marc que et dóna el carrer té sovint més importància que allò que acabes representant. En canvi, en una galeria d’art el marc és un espai en blanc, així que si el quadre no és bo el lloc no te’l salvarà.
Quins són els teus llocs preferits?
Espais abandonats, decadents, derruïts, llocs on no sé si és legal o no pintar-hi, però on està clar que no molestes a ningú. En ple carrer només hi pinto quan hi ha festivals, que compten amb permisos corresponents. A Mataró solem fer-ho als entorns de Laia l’Arquera, però ara ho estan derruint. Però és igual, allà on hi ha ciutats hi ha parets, només cal buscar. Tinc murals a Barcelona, Múrcia, València, Pamplona, Osca, i sembla que aquest any podré pintar fora d’Espanya, segurament a un festival de Nàpols.
No et sap greu que una obra teva desaparegui?
Si vols conservar-la per sempre, pinta-la en un quadre i amaga-la. Però un mural ha de ser efímer, és més important el procés que la finalitat, t’acabes quedant amb l’experiència d’haver-la pintat. L’art urbà ha d’evolucionar com ho fa la ciutat, si els barris canvien, si la gent canvia, la paret també ho ha de fer, no pot ser que el mural es mantingui com sempre perquè li treus l’ànima. No t’ha de fer pena que desaparegui o que algú t’hi pinti a sobre.
Properament exposaràs a La Destil·leria, i també a València i Madrid. Quina mena de pintures hi portaràs?
Retrats i paisatge urbà. En els quadres hi vull reflectir la vida quotidiana, la de la gent que m’envolta. No vull fer ficció a l’hora de pintar, sinó plantejar una obra molt més documental, que capturi un moment.
Et sents còmode en l’àmbit d’una galeria d’art?
Per mi és més difícil encaixar en aquest món que no pas al carrer, malgrat que no sigui un grafiter a l’ús. Però no canviaré la meva manera de pintar pel fet d’exposar en una galeria, per adaptar-me a un públic que potser en realitat ni existeix. Si amb 22 anys fes això, als 30 ja estaria totalment venut.
-