Qui no s’ha sobtat, aquests dies, de casa estant, baixant per la Muralla o des d’altres punts de la ciutat, en veure com una gran torre de formigó s’interposa a la línia de l’horitzó de mar?
No pocs ciutadans, al carrer o a les xarxes, l’han batejat com “el monstre”. Amb una alçada de 26 plantes, la Torre Barceló es convertirà en la construcció més elevada de la ciutat. El planejament inicial data de 2009 i ja preveia una torre de 24 plantes; de fet, com passa en altres sectors com l’Iveco – Pegaso, el Rengle o a Can Fugarolas, el Mataró de principis del segle XXI va projectar una gran quantitat d’habitatge plurifamiliar a la línia de la costa, trencant amb la fisonomia de ciutat compacta mediterrània.
“El monstre” serà l’exponent físic més important d’aquesta empresa planificadora, que quedarà com a testimoni de les males decisions preses durant anys a la nostra ciutat. I és que un cop van adquirir-se els aprofitaments urbanístics fruits d’aquesta planificació per part del sector privat, Mataró va convertir-se en ostatge d’aquestes decisions. I això tindrà conseqüències a Can Fugarolas, on depenem de la bona voluntat de la Sareb, i també a l’Illa de Can Fàbregas i de Caralt, on es presenta un escenari realment incert.
Tanmateix, no veig la necessitat de mortificar-nos més del compte. Al capdavall els promotors de l’edifici un cop acabat i tot llogat amb rendiments del 8%, el vendrà a un fons noruec i tots contents. Ara bé, tot això és la ciutadania qui ha de valorar cada 4 anys si avala l’actuació dels seus governants.
Tornant a la Torre Barceló, la part positiva de tot plegat és l’obligació que s’imposa als privats de costejar la urbanització d’una Ronda on fa anys que passejar-hi fa mitja por. Sigui com sigui, la urbanització de tota la línia de la costa de ponent de la ciutat ha de ser necessàriament una millora respecte al que hi ha ara; bàsicament si tenim en compte que, a dia d’avui, no hi ha res. S’ha parlat que tot el projecte va vinculat al nou accés al Port, a una nova estació de tren que ha de substituir l'actual, a la conversió de l'N-II en via urbana i, sobretot, a la regeneració de la Ronda Barceló com a gran bulevard d'entrada a la ciutat. Veurem.
De moment, mentre des del govern municipal es parla d’una ciutat més sostenible, respectuosa amb el medi ambient urbà, més segura, més compromesa amb els objectius de la Agenda 2030 i que fa invents amb el carril bici, la realitat és que és incapaç de posar-se al capdavant i liderar davant tantes incerteses que planen sobre la ciutat, quan només un gran pacte per modificar el Pla General d’Ordenació Urbana podria començar a posar una mica llum a tanta foscor. El solar de Can Fàbregas, el futur del centre i dels barris, la urbanització del litoral... La diferència de fa vint i trenta anys és que, malgrat prendre males decisions, aleshores se’n prenien.
A dia d’avui, la realitat és que la gent de Mataró només veu com s’alça un monstre a la línia de mar.