Les notícies de la sublevació de les tropes del general Franco al Marroc van arribar a Mataró el mateix 18 de juliol a través de la ràdio. Molts ciutadans, no es van sorprendre gaire del fet, ja que feia dies que polítics i periodistes informaven del perill que corria la Segona República, instaurada democràticament el 14 d'abril de 1931. El mateix dia de l'aixecament a l'Àfrica, per exemple, el sindicalista Joan Peiró escrivia al diari Combat: "El panorama ja no pot ser més negre. El feixisme ja ha començat a donar el seu do de pit i pot ben dir-se que la Guerra Civil és un fet que ja no podrà aturar". I, ben alertada, la ciutat es preparava. El mateix 18 de juliol al vespre, al teatre Bosque actual Monumental- es reunia una assemblea de forces populars i es constituïa un comitè d'emergència amb representants de la CNT i la UGT per vetllar pels principis del sistema polític legítim.
L'endemà al matí, aproximadament a les vuit, seguint els esdeveniments ocorreguts a Barcelona, els membres del 8è Regiment d'Artilleria Lleugera de Mataró, dirigits pel comandant Álvarez-Buhilla, van sortir de la caserna, encara que la nit abans el coronel Julio Dufóo Borrego, havia promès a l'alcalde, Salvador Cruxent, que es mantindrien immòbils. Els militars van avançar pel carrer Churruca, la Rambla i la Riera, fins a les portes de l'Ajuntament. Allí, l'alcalde de la ciutat, Salvador Cruxent i els regidors, van decidir abandonar l'edifici. De seguida, Mataró va quedar ocupada militarment: confiscaren les centrals de telèfons i telègrafs, les seus dels partits polítics, es va declarar l'estat de guerra i es van col·locar bateries en llocs estratègics de la ciutat.
Aquests militars, però, no sortien sols a intentar enderrocar la República. Segons explica Margarida Colomer en la seva darrera obra La guerra civil a Mataró, 1936-1939, un grup de joves voluntaris de la Joventut d'Acció Popular (JAP), la branca jove de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i escassos ciutadans afins a aquest partit també els recolzaven. Però en general, els mataronins van decidir, aquell matí de diumenge, quedar-se a casa i seguir els esdeveniments per la ràdio, ja que els resultats de l'aixecament a Barcelona era decisiu pel futur de la resta de ciutats del país. A la tarda, quan la derrota dels militars a la capital catalana ja era quasi evident, els mataronins van atansar-se a l'Ajuntament. Allà, els ciutadans cridaven contra els oficials i recomenaven als soldats: No els feu cas, torneu a casa, deixeu-ho córrer.
La notícia de la derrota del general Goded a Barcelona va convertir en inútil la sublevació a les altres ciutats. A la vesprada l'alcalde Cruxent va tornar a l'Ajuntament i els militars es rendiren sense complicacions. De seguida, ja desarmats i sota una forta pluja d'insults, els militars van ser acompanyats altre cop a la caserna, protegits per les autoritats i per un grup de carrabiners afins a la República vinguts d'Arenys de Mar. L'endemà, es tornaren a produir la crema d'alguns convents, es creà el Comitè de Salut Pública o antifeixista, integrat per forces polítiques i sindicals addictes al Front Popular i tingueren lloc registres i detencions. La guerra havia començat.
Míting de les organitzacions antifeixistes al teatre Clavé, 1936.