Segons un estudi fet públic el passat mes d’abril, elaborat per Mobilbank i l’Instituto de Mercados Sondea, a Espanya hi ha 110 milions de telèfons mòbils. És a dir, que fins i tot si comptem els bebès, hi ha més del doble de cel•lulars que d’habitants. El mateix estudi assenyala que prop d’un 70% de persones té un mòbil, que quasi un 26,6% en té dos, i que per sobre d’un 3% en té tres o més. Ens trobem, sens dubte, davant l’invent tecnològic més estès i popularitzat dels molts que hi ha hagut en les darreres dècades, per davant de l’ordinador, el vídeo, els reproductors musicals, o fins i tot el televisor, i amb una rapidesa mai vista en la seva difusió.
El treball no atorga ni un mínim percentatge als que no en disposen. I certament són difícils de trobar. Cadascun amb els seus motius, els maresmencs protagonistes de les següents línies s’aparten d’aquesta devoció generalitzada pel telèfon mòbil, i aporten elements de reflexió sobre un aparell que s’ha incorporat a la nostra societat d’una manera tan contundent que fins i tot hi ha qui proposa que, igual que tenim un número de DNI de per vida, des del mateix moment de néixer es doni ja també un número de mòbil. “Penso que visc molt més tranquil que els que en tenen, quan veig la histèria de la gent quan es queda sense bateria o cobertura no m’ho puc creure”, diu Xevi Bueno, un mataroní dels pocs que no volen per res un mòbil. “No el necessito en la meva vida personal, i així sóc jo el que controlo a qui vull veure, amb qui vull contactar... De la mateixa manera que tampoc estic al Facebook. Amb un mòbil a sobre et poden localitzar quan vulguin, i no parlo dels amics o de la parella, sinó les companyies, saben on ets, i, la veritat, no m’agrada gens que la societat vagi per aquest camí”.
Xevi Bueno, doncs, esgrimeix alguns motius ideològics. En canvi, Eva Torres, que treballa en un forn de la plaça de Granollers, simplement considera que si volen parlar amb ella “ja saben on sóc, o al forn o a casa, i si he sortit ja escoltaré el missatge quan torni, ni més ni menys com abans que existissin els mòbils”, explica aquesta mataronina actualment resident a Argentona. Torres diu que durant un curt període de temps va tenir-ne, de cel·lular, “i vaig comprovar que no em feia cap falta. Sempre me’l deixava a casa o no carregava la bateria, fins que vaig decidir donar-lo de baixa ja que és absurd anar pagant una cosa que no fas servir”. Bueno explica que algunes vegades els amics li diuen que és un cavernícola pel fet de no disposar de mòbil, mentre que Torres no recorda haver rebut gaires comentaris en aquesta línia per part de persones del seu entorn. El que observa cada dia al forn reforça encara més, si cap, la seva decisió de no tenir mòbil: “Molt sovint entra gent a la botiga que em demana el pa mentre no deixen de parlar pel mòbil, i penso si no poden penjar i trucar més tard. Altres estan tota l’estona escrivint missatges mentre es prenen el cafè. Entenc que hi hagi molta gent que per a la feina necessita el telèfon, però no sé si molts no estan una mica massa enganxats”, considera.
Penjar el mòbil amb la jubilació
Xevi Bueno i Eva Torres són dos persones joves, 39 anys tots dos, mentre el cas de Salvador Mateu és una mica diferent. Antic propietari del restaurant argentoní Les Ginesteres, tenia ben clar de fa temps que quan se jubilés el seu telèfon passaria a millor vida, i així va ser el darrer mes de març. “Volia desconnectar, vull fer la meva, sense que m’estressin, i estic molt content de la decisió presa”, confessa. Després d’anys en què proveïdors i clients el truquessin al cel•lular, durant les hores de feina o mentre esmorzava o quan era a casa, per ell la jubilació no hagués estat completa si no hagués jubilat també l’aparell. “Sóc una persona força solitària i que m’encanta la muntanya, i sobretot anar a buscar bolets. I no em fa cap por anar-hi sense mòbil. Em perdo? Doncs ja me’n sortiré. Oi que no teníem mòbil, abans? Vull viure la vida, i no pas estar pendent tot el dia del telèfon”, conclou Mateu.
Eva Torres, que treballa en un forn de pa