Endinsar-se en una conversa amb Jordi Arenas és entrar en un món peculiar en el que records, realitats i il·lusions es confonen i capgiren en la personal personalitat, i valgui el joc de paraules, que fan de Jordi Arenas, no tan sols un artista apreciat en el nivell plàstic mataroní, ans també el converteuixen en un veritable personatge.
«Així és. (...) He de remarcar que jo als dotze anys ja vaig començar a fe retrats. I tot amb el consentiment familiar. I és que al pare ja li hauria agradat ser artista, sempre havia somiat en anar a la Llotja o similar, però es va quedar en contable industrial. Potser per això mai va posar cap mena d’impediment perquè tant el meu germà Jaume com jo féssim de l’art la nostra professió. I això que no teníem antecedents artístics. Ara que estic cercant la meva nissaga familiar tan sols trobo sis generacions enrera un parell de mestres ebanistes que sabien molt bé que era l’ofici». I Jordi Arenas s’aixeca de la butaca i en el veritable museu particular que n’és la seva vivenda recerca una bella imatge de Crist crucificat que de mà en mà ha passat per la família fins avui mateix. I d’això a parlar de l’ofici lògicament tant sols hi ha un pas.
«Com tanta gent vaig aprendre a l’Escola d’Arts i Oficis de la mà de Rafael estrany. I encara que era una escola elemental va ser important perquè es va aprofitar el temps. Rafael Estrany malgrat les seves coses en tenia una de molt bona i era que donava llibertat. Va tenir molts deixebles i no n’hi ha cap que se li assembli. I és que la llibertat en l’ensenyament de l’art és fonamental». I pocs com Jordi Arenas per parlar d’ensenyament. Més de 450 alumnes han passat per les seves mans. Des d’aquells que es preparen per l’entrada a qualsevol escola oficial, fins aquell simple afeccionat, passant per aquells que comencen a tenir detalls i li porten perquè els puleixi. «Jo estic content d’haver ensenyat a autors com Pal, Perecoll, Vilamanyà, Parés, Safont-Tria, Munné, Roser Vinardell, i tants d’altres. Penso que alguna cosa els he pogut ensenyar i això em satisfà».
I discutint al respecte de la dificultat d’ensenyar i estar al dia, Jordi Arenas ens sorpren una vegada més. «Per a mi la tècnica és una passió. Sóc terriblement exigent. Però ser exigent no vol dir ser unívoc. Evidentment no combrego amb moltes de les idees d’ara, però sí amb el valor de certes coses. No m’agrada l’obra però sí la seva «pell». He vist coses que podríem dir abstractes que m’han entusiasmat. Jo, fins i tot, n’havia arribat a fer, d’abstracte, com una visió cubista de El expoli d’El Greco. O ara mateix extasiant-me amb Les damoiselles d’Avignon, encara que m’han agradat molt més els dibuixos i els bocets que no pas la pròpia obra. I és que com a dibuixant en Picasso és significatiu. I com ell tants d’altres. Jo vaig a veure moltes exposicions, d’aquelles que sé que m’agradaran i de les que sé que no, perquè quasi sempre en pots treure alguna cosa. El que no m’agrada tant és exposar».
I malgrat que en Jordi Arenas allà els anys 50 era juntament amb en Rafael Estrany l’únic professional mataroní, i que mai ha deixat de pintar, el seu nombre d’exposicions és curt. «El cert és que els encàrrecs, que mai n’han faltat, han impedit que faci més exposicions. Encara que sóc força ràpid treballant, sóc lent pensant l’obra. I a mi m’agrada l’obra pensada i treballada que no pas les «notes» ràpides i intuïtives».
I entre els encàrrecs la constància quasi permanent del retrat. «No puc negar que el retrat m’agrada i molt. És un repte permanent. El que m’empipa és el que l’envolta, les exigències del client. Penso que el retrat és difícil i alhora generalment comporta força problemes, tant de persona com artístics. És difícil captar el personatge i fer que no s’apagui ni es forci l’expressió. El retrat és interessant però jo em quedo més que en el retrat en la figura. És allà on puc expressar millor els sentiments, cosa que per exemple no es pot fer tant en el paisatge, si exceptuem les notes ràpides».
I Jordi Arenas segueix esplaiant-se i ho fa de manera quasi musical. «Sí, la música ha sigut la meva altra gran passió. Potser hauria pogut ser un bon músic, però el cert és que he estudiat més pintura que música i per alguna cosa serà, i més en un cas com el meu en que sempre he cregut que la base està en els coneixements, i per això sempre he volgut estudiar el que he pogut. A vegades penso que hauria pogut canviar de professió, però la pintura m’ha donat moltes satisfaccions». I de seguida surt la passió dels elements: «És que penses que és difícil trobar coses com l’oli, encara que el que m’agradaria fer més és el fresc i és que és més emocionant i no permet errors. Preparar la paret, la pintura, el tema, i tot això dóna una qualitat que compensa tant. I és que, encara que no ho sembli, el risc és fonamental, en la creació. I el resultat immediat també. Per exemple m’agrada molt l’escultura però en faig poca perquè hi ha molta part mecànica. El que m’agrada és el modelatge, les altres coses ja les sento menys meves. Jo he fet molta imagineria religiosa i la tinc escampada per mig món, fins i tot a Amèrica (Perú i Buenos Aires) però això ho sap poca gent perquè això de la premsa i de donar notícies prou saps tu que no he sapigut cultivar mai, i potser en el fons malgrat que em coneix de nom molta gent no he assolit el nivell d’altres que amb menys o iguals qualitats, s’han fet un nom, no a través de la seva obra, i sí a través de la constant repetició del seu nom».
Però Jordi Arenas segueix amb la passió permanent i treballant més que mai. «Segueixo obsessionat per la pintura, i ara que tinc més temps vull fer obres que estiguin a nivell d’aquelles de fa trenta anys perquè ja estic tip que sempre que faig exposicions i apareix una obra antiga tothom digui que allò és millor que el d’avui en dia. I encara que les coses són diferents penso que porto algunes coses que no han sortit encara. Ara jo pateixo pintant, quan era jove disfrutava. Però ara, de tant en tant quan veig el que surt aconsegueixo uns moments de joia plena. Tot això fa que ara hi hagi moltes coses que no m’agraden. I és que en el fons sóc un artista vulgar i molt sincer i estic cercant la meva realitat que espero surti ben aviat».
I Jordi Arenas plenament viu en el seu art s’acomiada tímidament. Sembla com si s’empenedeixi en part de trencar el seu aïllament i explicar tot allò que sent. I marxa de nou cap a la quietud de l’estudi a preparar les seves noves obres, unes obres sedimentats en l’amplitud dels seus coneixements i amb la nova llum que arreplega la força del seu desig i il·lusió. Certament desitgem que ben aviat puguem veure l’esclat d’un dels autors més peculiars del nostre entorn. Un autor artista que amb el seu nom quasi ja ho diu tot, en Jordi Arenas. Un símbol vivent d’una professionalitat passional en el món sempre il·lusionats de la creació artística. Esperem els resultats del seu repte personal en la certesa de que com en pocs casos mereixeran la nostra confiança i consideració.
