Premià: un lloc per viure-hi

No us penseu que és una redundància, evidentment que qualsevol vila és un lloc per viure-hi, però Premià, sí, un de sol, no el de Mar i/o el de Dalt com resten dividits administrativament i toponímica des de 1836, és avui en dia un indret fet i pensat exclusivament per residir-hi, amb avantatges i inconvenients, amb renúncies i privilegis. I com en tot lloc preferentment residencial, el millor patrimoni és la seva gent.

Per conèixer on comença Premià, territorialment i històrica, cal enfi lar-se fi ns a Sant Mateu, un dels vèrtexs de la serralada litoral. A 499 metres d'alçada, l'ermita romànica de Sant Mateu, una graonada amb dos xiprers i una petita volta de canó coronada per un minúscul campanar de cadireta documentada al segle X, és el lloc clau per entendre què és Premià. Dalt d'un turó entapissat d'espessos pins i amb el mar cobrint-li les espatlles com un teló de fons blau, el passejant que s'hi atansa té a l'abast de la seva mirada la síntesi visual i emocional del país que neix arran de mar a l'època romana, i s'esforça amb els anys per expandir-se terra endins buscant l'aigua i les terres de conreu. Enfront, i fi ns on la vista abasta, la terra plana i fèrtil del Maresme, el platejat dels hivernacles que sota la llum del sol creen un singular efecte cromàtic de mar interior, l'excessiva extensió rogenca de teulades de cases adossades i els antics nuclis urbans bruns i bigarrats com pinyes. A tocar amb la mà, el mas al qual pertany l'ermita emergeix com a poderós símbol de la fertilitat d'aquesta terra i del treball de la seva gent. Més enllà la plana del Vallès i les seves conurbacions urbanes es perden entre la boirina fi ns a tocar de la cinglera de San t Llorenç de Munt i la serra de l'Obac. A partir d'aquest punt comença un altre país que ja poc té a veure amb aquest del litoral.

Aquí va néixer mossèn Josep Mas i Domènech, compilador de l'arxiu de la catedral de Barcelona i gràcies a la recerca del qual sabem que Premià va néixer el dia 21 de desembre de 965, data que els testamentaris del comte Borrell van cedir la parròquia de Sant Pere a la seu barcelonina.

Pel camí de la costa, el descens fi ns al cap de la petita vall on s'assenta el nucli urbà de Premià de Dalt és un devessall de sensacions. La pineda es va aclarint i el panorama s'eixampla cap a feixes antigament cobertes per vinyes. El campanar de la parròquia emergeix entre teulades. Alguns masos miraculosament supervivents, com Can Riera, recorden el passat de pagesia rica de la contrada, mentre que els primers xalets, dels més antics del poble, denoten que l'estiueig va ser una font important de l'economia local, fi ns que els fi lls o néts dels pioners van decidir que la segona residència es convertiria en primera. Així de simple ha estat la transformació del poble. El cotxe, l'autopista i el tren han fet el que ni la fi l•loxera havia aconseguit, capgirar el model de creixement. De la fàbrica, nom popular de l'empresa Premià Tèxtil, símbol de la breu petja industrial al municipi i creada l'any 1880, avui només en queda la xemeneia, i les antigues fi nques agràries de can Balet i can Figueras s'han convertit en l'eixampla de la vila en forma de rengleres de cases i serveis necessaris per créixer, com el poliesportiu o l'institut que porta el nom d'un fi ll il•lustre, l'enyorat poeta Valerià Pujol (1952-1992).

El centre de Premià té l'aire de poble perdut, un fet que encara el fa més atractiu al visitant i estimable al resident. Els carrers resten silents, hi ha molt poques botigues i, si no fos per l'activitat de l'ajuntament i les dues ofi cines bancàries, durant bona part de l'any hom diria que és un llogarret perdut d'alguna contrada pirinenca.

Però aquest aire es trenca conforme es baixa i, entre els blaus celestes i marins, s'albiren les primeres cases de Premià de Mar. La biblioteca Jaume Perich, en memòria del genial ninotaire que va fer de Premià el seu país petit, el consultori mèdic, l'escola Marià Manent, un altre premianenc d'adopció, l'institut, correus o el pavelló, delaten que Premià de Dalt és un poble gran, amb el bategar calm però imparable de les viles residencials. I aquesta idea encara es reforça més si, al sud, busqueu el dens nucli urbà del barri Santa Anna, nascut a corre-cuita durant els anys del gran boom migratori i compartit amb el poble veí.

Premià de Mar té un territori ínfi m, no arriba als dos quilòmetres quadrats, on viuen en peculiar harmonia trenta mil persones, moltes immigrades d'Àfrica i altres indrets llunyans. Aquesta estreta llenca a penes va restar habitada fi ns al segle XIX. La por a les incursions corsàries mantenia la població arraulida al nucli del que avui és Premià de Dalt. Can Manent, una de les primeres cases pairals i avui seu de la biblioteca, bastida al segle XVII, és el símbol de l'arrencada de la vida aquí. La propietat era immensa i cobria una part important del terme municipal. En terrenys cedits al poble es va aixecar l'església, primer pas cap a la independència que es va assolir l'any 1836. Dotze anys després, l'arribada del primer tren d'Espanya va fer créixer la jove vila amb molta més empenta que no pas Premià de Dalt.

Si l'agricultura i la pesca havien servit per assentar la població durant el segle XIX i donar-li raó d'existir, la indústria va ser el gran motor de creixement de la vila. Avui encara hi ha al paisatge premianenc tres mostres de l'esplendorós passat fabril del poble que qualsevol passeig no ha d'evitar; és el passat que fa entendre el present. La fàbrica del gas, d'estil modernista- noclàssic i construïda l'any 1884, és l'única fàbrica de gas d'hulla que queda en peu a Catalunya. La rehabilitació que l'ha convertida en museu és obra de Rafael de Cáceres. La Lió Barcelona, hereva de Bartomeu Puiggròs (1898), va ser la gran fàbrica dedicada a l'estampació de teixits a la lionesa des de 1926. La porxada és la part més important de la seva arquitectura, i avui encara es conserva. La tercera és Can Sanpere, nascuda l'any 1898 de l'associació del pioner de la indústria tèxtil local, Genís Mayolas, i de Claudio Sanpere. El cèntric solar que ocupa aquesta fàbrica és a punt de convertir-se en habitatges. De la resta del passat tèxtil i d'estampació que va donar feina i riquesa als habitants del poble, a penes en queda el record i un museu a mig fer.

Avui Premià de Mar és una ciutat de serveis que ha assumit el paper residencial amb imaginació. Un comerç actiu, unes entitats vigoroses, una ciutadania emprenedora, una certa redescoberta del litoral com a espai de gaudi col•lectiu (que augmentarà quan estigui acabat el port) i, sobretot, la voluntat de viure aquí, de fer d'aquesta terra el seu lloc al món, donen un especial atractiu a la vila i la seva gent, que són tot u.