El darrer volum de les memòries es titula “de la bonança al nou repte”. Quin és el nou repte?
En els últims 25 anys, fins a començaments de segle, vam progressar mica en mica fins arribar en una situació d’equilibri i perspectives de futur. La primera dècada del segle 21 hem tingut una reculada econòmica, social i institucional rebent pressions en tot el que és l’autogovern de Catalunya, i aquí és un cal treballar.
Precisament amb qui es va progressar en el passat són els que aposten ara per retallar drets adquirits.
El repte és superar la sensació que des d’Espanya ens volen portar a una situació d’ofec econòmic, que és un perill real. Vam arribar a acords amb UCD, PSOE i PP, amb tots. Ara però tenen actituds molt negatives cap a Catalunya.
Perquè?
Per una situació objectiva, Espanya viu moments de dificultat i ells es tanquen en tot el que creuen és essencial per ells, i d’altra banda perquè sembla que des del món polític i intel·lectual espanyol veuen una opotunitat en la crisi per residualitzar i aprimar l’autogovern i tot el tema identitari de Catalunya.
Actitud diferent a la de 1993, també en crisi, amb el PSOE tocat però arribant a acords per Catalunya...
Calia sortir d’aquella crisi i els socialistes no podien fer-ho sols, vam donar unes garanties i també podíem negociar coses importants per Catalunya com millorar el finançament, certificar la immersió lingüística o els Mossos d’Esquadra.
Era diferent aquell PSOE de l’actual?
Sí, tot i que cal destacar que amb els socialistes hem tingut moments de tot: negatius on ens intentaven esclafar i moments de col·laboració. Sobretot perquè ens han necessitat i perquè alguns van veure que podíem fer contribucions positives pel conjunt de l’Estat, que érem de fiar.
Qui també va necessitar a CiU l’any 96 va ser el PP.
Amb el nou govern vam negociar amb ells el Pacte del Majestic, criticat però un bon pacte per Catalunya i per Espanya. Heribert Barrera, un home poc dubtós, va dir que era el millor pacte puntual que Catalunya havia aconseguit mai: canvis en política econòmica, acceptació del govern en temes com la immersió lingüística, més facultats de finançament, més poder de polícia autonòmica i un marge d’acció major en moltes iniciatives de la Generalitat.
Res a retreure-li a aquell acord, doncs?
Segurament la firma va ser massa fastuosa, se’ns va escapar de les mans. Potser la intenció del PP era intentar mostrar que allò era l’inici d’una col·laboració estable, l’ambició que CiU pogués ser una mena de sucursal a Catalunya.
Quatre anys després es va veure, amb la majoria absoluta, que l’acord era pur interès.
Ho necessitaven i pensaven que érem el millor soci que podien tenir. A més, tenien l’esperança de poder aconseguir un model similar al de partits diferents però lligats com PSC i PSOE, en teoria independents però que després el PSC està a les ordres del PSOE. Però Aznar no coneixia bé la nostra manera de ser i el nostre pensament, les nostres fidelitats primeres.
La darrera legislatura del PP i el pacte anterior amb CiU va passar factura a les eleccions de la Generalitat de 2003?
Sí, però més factura va passar el desgast polític de 23 anys de govern, tota una generació. Tenia certa lògica que hi hagués un relleu que va ser per poc, ja que les eleccions en sí es van guanyar però els altres sumaven.
Hagués estat diferent si s’hagués presentat vostè?
Crec que no. No es va perdre per Artur Mas, sinó per necessitat de canvi, cansament i perquè tant Maragall com Carod van saber donar la imatge de ser una cosa molt nova, sense rostres de 23 anys. La Catalunya social que deien va crear un cert estat d’ànim que dubto que jo hagués aconseguit contraposar. Però el seu no va ser un plantejament seriós. L’hem pagat i el paguem car.
Perquè Artur Mas? La decisió va tenir la seva controvèrsia...
Era un home preparat, valent, fort i complidor. Inspirava confiança i això encara té més importància ara mateix. Els governs poc poden fer, estan molt condicionats i la gent, més del que faci el govern, vol també destacar la figura del president: algú del que ens poguem fiar. Aquesta és una virtut de Mas.
Aquesta imatge no es pot desgastar amb la contradicció de Mas de defensar un discurs nacionalista però pactar amb el PP, principal causant de retallades en l’autogovern?
No té majoria absoluta, i per tant necessita que el votin. PSC vota en contra de tot, Iniciativa també. El PP en segons què el mateix. Hauria anat bé tenir un govern de majoria per no demanar caritat, perquè en fer-ho tot es desvirtua. Per mi hi ha tanta contradicció en que CiU accepti el vot del PP com que els socialistes tinguin com a norma no donar suport al govern amb el risc de paralitzar el país que això té.
Li pot passar factura aquest acord com fa anys enrere, o la situació s’entén més?
La gent entén això dels ajustaments o retallades. És important que Mas aparegui davant el país per explicar i recordar la situació, a punt de no pagar Seguretat Social a l’abril. Això és el que hi ha.
Es pot tirar endavant així?
Mas creu que sí, jo també. El país presenta les vergonyes però també altres coses que sí van bé. La gent ha de ser conscient de la dificultat en la que ens trobem. El gran problema és que l’oposició, que sap perfectament com està la Generalitat perquè venen d’allà, no en sigui conscient.
Segona part de l'entrevista amb Jordi Pujol
-