Xavier Bonal és professor del departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Dirigeix el grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) de la UAB. Membre de la Fundació Jaume Bofill, és especialista en sociologia de l’educació i política educativa i ha publicat extensament en aquest àmbit en revistes i llibres nacionals i internacionals. És un expert en la lluita contra la segregació escolar, sobre la qual ha publicat diversos estudis. Mataró és un dels casos que ha estudiat dins del seu treball, on assenyala com combatre la distribució desigual de l’alumnat i la ‘guetització’ de les escoles.
Què entenem per segregació escolar?
La distribució desigual dels alumnes d’una determinada característica en un territori concret. Es dona quan, a nivell de composició social dels estudiants, hi ha molta homogeneïtat dins de les escoles i molta heterogeneïtat entre uns centres i uns altres.
Què ho provoca?
Per una banda hi ha factors externs vinculats a la segregació residencial, quan els grups socials estan distribuïts de manera desigual i hi ha barris on, per exemple, hi ha molta concentració de població immigrada. A això s’hi sumen les pautes de mobilitat i d’elecció escolar de la població, amb grups socials que tenen estratègies d’elecció que es basen en sortir de la seva zona de residència a la recerca d’escoles molt determinades, i d’altres que trien escoles molt properes a les seves llars. Això últim és el que fan, per exemple, la majoria d’immigrants.
Però també depèn de factors interns del sistema educatiu.
La segregació escolar és molt superior a la residencial. En barris on un 30 o 40% de la població és immigrada, hi ha escoles amb un 80% d’alumnat d’origen estranger. La distribució és molt desigual i els nivells de guetificació són molt forts perquè determinades escoles concentren alumnes amb especials dificultats.
Per què es dona aquest fenomen?
Sovint té a veure amb la percepció de la qualitat de l’escola que en té la població, més que de la qualitat en sí. Les famílies trien per la composició social dels centres, es tendeix a escollir per homogeneïtzació, per emulació. Allò de “reunir-se amb els teus”. I la polarització es va extremant. Quan això passa, és molt difícil de revertir.
“Les deficiències del sistema educatiu són clares quan ens trobem que la segregació escolar és sovint molt superior a la residencial”
Com contribueix a això el sistema de zona única d’escolarització, com la que s’aplica a Mataró?
No hi ha una resposta simple. En un municipi molt segregat urbanísticament, establir límits geogràfics a l’hora d’escollir escola farà que la segregació escolar reprodueixi la urbana. Davant d’això pots establir una zona única perquè la llibertat d’elecció de centre en teoria sigui total, però al final hi ha un grup social més favorable a la mobilitat i un altre que prefereix quedar-se a les escoles properes. Per tant si dones sortida a tothom per igual, acabes afavorint la polarització. Sempre que hi ha més llibertat d’elecció es tendeix a augmentar la segregació. Quan les famílies de classe mitjana que conviuen residencialment amb famílies d’origen immigrant opten per marxar del barri a l’hora d’escolaritzar els seus fills, perds una gran oportunitat en matèria de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats. En certa manera la zona única impedeix que les escoles reflecteixin l’heterogeneïtat dels barris on es troben.
Fer més atractives les escoles situades en entorns complexos és la solució?
Pensem que si fem que aquestes escoles siguin atractives per a les classes mitjanes d’aquests barris, aquestes famílies s’hi quedaran. Però això és ser una mica ingenu; hem vist molts casos de projectes pedagògics molt interessants en escoles d’aquestes característiques, que malgrat tot segueixen tirant enrere a moltes famílies per la composició social del seu alumnat segueixi tirant enrere a moltes famílies.
“La zona única pot impedir que les escoles reflecteixin l’heterogeneïtat dels barris on es troben
Què cal fer, llavors?
El que funciona millor és un pla d’intervenció global. Combatre la segregació és una de les polítiques que menys recursos necessita, moltes decisions son de caràcter organitzatiu i tècnic, no d’inversió econòmica. Però se sol posar tota la carn a la graella en esforços focalitzats, en l’ajuda als centres més necessitats, enlloc de plantejar l’escolarització equilibrada dels diferents tipus d’alumnat. Resulta més fàcil i atractiu: et concentres en els més necessitats, no emprenyes a les classes mitjanes a qui mantens el privilegi de la lliure elecció i quedes molt bé. Però acabes creant escoles container, les etiquetes i estigmatitzes. I acabes generant un sistema educatiu a dues velocitats.
Calen apostes a llarg termini.
Tots els instruments de planificació educativa no donen resultats fins al cap de força temps, canviar la composició social de les escoles no pot ser de la nit al dia. Però les administracions no volen entrar en el terreny més delicat que suposa limitar la capacitat d’elecció dels centres educatius, perquè se’t rebotaran aquelles famílies que tenen més capacitat de fer soroll. No és popular.
“Limitar la capacitat d’elecció dels centres educatius no és popular, les famílies se’t reboten”
Com se les pot convèncer del contrari?
En realitat a les classes mitjanes els hauria d’importat molt menys a on escolaritzen els seus fills. Qui està més obsessionat amb la tria és qui menys ho necessita, i aquells que menys hi pensen són en realitat els que més ho haurien de fer. Quan els estudiants de famílies més acomodades s’escolaritzen en un entorn educatiu on un percentatge important d’alumnes és de perfil socioeconòmic baix, els canvis per a ells són imperceptibles des d’un punt de vista de rendiment acadèmic. Mentrestant, els alumnes immigrants o de situació socioeconòmica delicada van a escoles on la segregació és baixa, noten una millora molt important. Si es troben en un entorn on tothom té problemes d’aprenentatge, en canvi, els efectes en el seu rendiment són molt negatius.
“En realitat a les classes mitjanes els hauria d’importat molt menys a on escolaritzen els seus fills”
I quins beneficis socials comporta la lluita contra la segregació?
Millora del rendiment acadèmic i de la qualitat de l’educació, estalvi econòmic... i d’altres d’intangibles però súper importants com la cohesió social o el valor de la diversitat. Pot sonar molt hippy dir que la diversitat enriqueix, però si a això hi sumes que un dels elements que més valoren avui les multinacionals és la capacitat e treballar en entorns molt diversos i de moure’s en àmbits, cultures i idiomes diferents, llavors ja és una altra cosa. Hem de saber posar en valor el que suposa tenir escoles diverses i com pot afectar al teu futur que siguin massa homogènies i no responguin a la diversitat cultural que avui regeix al món.