Seguretat, el tema per excel·lència en els darrers anys. És el dia a dia de la Mataró postpandèmia: grups reclamen seguretat als barris, canals d’alertes que envien constantment centenars de missatges sobre delictes variats, una administració que promet més policies i una extrema dreta que està sabent utilitzar el seu discurs per generar odi i racisme. Per altra banda, si queda alguna cosa semblant a l’esquerra a la ciutat, no sap afrontar un debat al que arriba tard i ja fa massa temps que està sobre la taula. Però les veïnes del Sindicat ja n'estem fartes: estem fartes de paraules buides, de solucions inútils i de patir la inseguretat als nostres cossos, a les nostres llars i als nostres barris.
Perquè mentre nosaltres som les que patim la inseguretat, el senyor alcalde David Bote no fa més que prometre solucions policials. Això podia tranquil·litzar-nos la primera vegada, però passen els anys i la pressió sobre els barris i la sensació generalitzada d’inseguretat, no fan més que créixer. Ja no ens serveixen aquestes falses promeses. Davant l’evidència que alguna cosa no funciona, o només funciona per alguns, la sang ens bull. Però també ens cal analitzar amb deteniment i atacar de soca-rel, les situacions que provoquen la inseguretat.
La nostra ciutat, seguint el model neoliberal i capitalista, té i ha tingut històricament una dinàmica dual: barris pobres i abandonats, vers un centre-eixample benestant on s’hi viu en una realitat paral·lela. Barris com els de Rocafonda i Cerdanyola, han estat zones marcades per les seves mancances, per la pobresa i per ser víctimes continuades de la indiferència institucional. I és clar que allà on hi ha degradació, desigualtat i deixadesa, hi afloren l’estigma i la discriminació. Però també la necessitat de la lluita.
Un Desnonament al carrer Mèxic. Foto: R.Gallofré
Durant la dècada dels 50 i 60, amb l’arribada de població migrant procedent dels pobles d’arreu de l’estat espanyol, es va accelerar sense cap planificació per part de les institucions, la construcció d’habitatges als barris perifèrics. Uns anys després, promotors privats, societats i la Caixa d’Estalvis de Mataró es dedicaren a la compravenda de solars i d’habitatges. Un cop més, els especuladors van convertir la necessitat imperant de les famílies de tenir un sostre sota el qual viure, en la seva font d’ingressos i ho van fer sense cap mirament a l’hora de respectar el territori i les necessitats de la població. Però per sort, les veïnes de Mataró mai han estat de les que callen i accepten les injustícies: elles, tot i la repressió de la dictadura franquista, van saber traduir les mancances en organització veïnal, solidaritat i orgull de classe. Perquè fou en aquell context de manca d’infraestructures i subministraments que va aparèixer la modalitat de lluita reivindicativa que crearia escola: a Cerdanyola “Pueblo Seco” amb l’ocupació d'un solar edificable per mantenir-lo com a zona verda (parc de Can Tunyí), a la Llàntia amb les demandes de llum, aigua, escoles i autobusos que derivaren en la creació de l’actual Associació de Veïns, a Rocafonda amb el clam incansable i acèrrim per Can Noè, o a Peramàs-Esmandies amb la lluita exemplar de “Salvem les Esmandies!” (actual Casal de Barri). Així, els barris van esdevenir autèntiques xarxes de solidaritat i lluita on les reivindicacions eren un crit unànime contra l’especulació immobiliària i a favor de la vida digna i segura de les veïnes. Amb espais, carrers i infraestructures on poder desenvolupar-se plenament. El moviment popular i la cohesió comunitària eren la garantia més gran d’ordre i seguretat als barris de classe treballadora de Mataró.
Però per què avui tenim la sensació que els nostres barris ja no són llocs segurs? On neix aquesta sensació d'inseguretat? Fins ara ens han donat respostes o possibles solucions insuficients (més policia, càmeres, vigilància, etc.), que són abstractes o bé que juguen amb la por i les sensacions de la gent (discursos racistes i discriminatoris). Cap d’aquestes respostes ens explica com recuperar la seguretat i el control dels nostres barris. Tampoc com resoldre els problemes clau: la desigualtat, la cronificació de la pobresa i la precarització que augmenten dia a dia. A Mataró, tenim rendes per càpita de les més baixes de l'estat espanyol i un alt percentatge de la població sota el llindar de la pobresa. Parlant en plata: moltes no podem accedir al lloguer, no sabem com arribarem a final de mes o com escalfarem casa nostra aquest hivern. Mentrestant, els especuladors (grans tenidors, bancs i fons voltors) tenen gairebé 3.000 habitatges a la ciutat, molts d'ells buits. I és clar que quan hi ha pisos buits, i les institucions giren l'esquena a qui més ho necessita, apareixen les màfies, que aprofitant-se de la situació, ocupen i venen les claus a qui no pot accedir a un lloguer.
Aturen un desnonament a Cerdanyola
Així doncs, la proposta per recuperar la seguretat als nostres barris és clara: hem d’iniciar una lluita constant i decidida per combatre la màfia. Sí, la màfia dels bancs, fons voltors i de les grans corporacions, però també les màfies que venen claus de pisos ocupats. I sense deixarnos tota aquella vella classe política que els encobreix i protegeix. Posem en marxa l'expropiació als grans tenidors i garantim lloguers accessibles per a les classes populars, d'una vegada per totes. Perquè la seguretat comença per tenir els drets bàsics garantits, tot combatent la desigualtat, la fragilitat social i la marginació. En el moment que tothom tingui accés a un habitatge digne, haurem erradicat a les màfies i acabat amb les ocupacions conflictives. Un barri segur és aquell que posseeix una cohesió sòlida entre els i les veïnes.
Un barri on pots sortir al carrer i sentir que estàs envoltada de persones a qui coneixes i en qui confies. Una cosa ens van ensenyar els nostres avis i àvies: un barri no són quatre blocs de pisos i una plaça, sinó la gent que el lluita, l’aixeca i l’estima. Ha de ser aquesta lluita, i no les decisions de quatre polítics sobre un mapa, la que defineixi les normes bàsiques de convivència i estabilitat als barris. Recuperar el control dels nostres barris significa crear espais com el Sindicat d’Habitatge, on totes les persones independentment dels nostres orígens hi tenim cabuda, on ens trobem, ens organitzem i ens defensem plegades. I eventualment, si cal, intervenim i mediem en els conflictes que es donin entre la nostra pròpia gent, perquè ni els volem ni podem negar-los. Ja és hora que tornem a fer dels nostres barris llocs segurs on viure i conviure.