No hi ha cap ciutat de l’àrea metropolitana que escapi de la tendència a tenir zones o barris degradats on s’hi concentra la població més pobra i en risc d’exclusió social. Però això no és cap excusa que ho faci acceptable en el cas de Mataró. La capital del Maresme es troba entre les ciutats amb una renta per càpita més baixa del conjunt de l’àrea metropolitana, però aquesta pobresa no és pas uniforme, sinó que es reuneix especialment a barris com Rocafonda o Cerdanyola. En ells hi viu la població amb menys recursos, l’atur hi és especialment elevat, també s’hi concentren els nouvinguts en percentatges molt més elevats, les escoles que pateixen més segregació es troben ubicades en aquests barris, on el fracàs escolar també és més alt; i per acabar-ho d’adobar, tot i que no és gaire sorprenent tenint en compte tots aquests factors enumerats, la inseguretat i l’incivisme també s’hi deixen sentir de forma notable.
Aquests barris necessiten plans d’actuació integral que vagin més enllà del que en els darrers anys s’hi ha pogut fer primer amb la Llei de Barris i després, quan la Generalitat va deixar de finançar-la, amb recursos exclusivament municipals. L’Ajuntament no pot assumir-ho en exclusiva, necessita el suport d’altres administracions. I el treball ha de ser molt més profund i ambiciós, amb molts més recursos per a àmbits com la rehabilitació d’habitatges, el treball social amb els joves i amb la població d’origen .
-