No és dia d'estrena, però totes les butaques de la sala del cinema són plenes. La majoria d'espectadors són coetanis als fets que explica la darrera obra del director Manuel Huerga, la vida i la mort del jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat a la pena màxima per Francisco Franco el 1974. De cop, quan encara no han començat els plors, se se'n un brogit de sorpresa a la sala: els MIL, grup anarquista del qual formava part Salvador Puig Antich, decideixen atracar un banc, concretament una seu de la Caixa Laietana de Mataró, la primera acció revolucionària en què participa el protagonista.
Aquesta primera vinculació, de Puig Antich amb Mataró, el 21 d'octubre de 1972, apareix perfectament explicada en el llibre Compte enrera (Edicions 62) del periodista Francesc Escribano, el qual ha servit de base documental de la pel·lícula. En aquest llibre és Jordi Solé, un dels membres del MIL, qui explica l'escena: En aquell atracament vam quedar que jo faria un discurs a la gent del banc (...) i mentre els apuntava amb la pistola els vaig llançar un rotllo sobre la nostra organització política. Em vaig entrebancar dos o tres vegades i els altres es descollonaven de riure a costa meva. Malgrat la poca traça, també reflectida per Huerga a la gran pantalla, el botí va ser de nou-centes mil pessetes. Sorpenentment, quan atracaven un banc, volien diners per les seves accions revolucionàries, ho feien a cara descoberta. De la gent del MIL que vaig entrevistar dues coses em van sorprendre: Una, la facilitat pasmosa en què podien atracar les oficines bancàries, ja que els sistemes de seguretat eren pràcticament nuls, i, en segon lloc, la cara de sorpresa que posaven quan els preguntava si tenien por de la policia, una pregunta molt normal tenint en compte que vivíem en un règim repressor, però que ells no s'havien plantejat mai, explica Escribano.
Exalumene dels salesians de Mataró
De fet, aquesta escena reproduïda a Salvador és la segona parada que el jove anarquista va realitzar a Mataró al llarg de la seva vida. Abans, durant l'adolescència, havia estat uns anys com a intern a l'escola dels Salesians de la ciutat, fet que en la pel·lícula recorden les germanes Puig Antich davant la fotografia d'un campionat de futbol. A l'escola, els companys, l'anomenaven Puchito a causa de la seva petita estatura. Aquesta vivència educativa no va agradar Puig Antich: Als Salesians es perfila clarament el Salvador que ja qüestiona la jerarquia i l'ordre establert, allà es construeix com a rebel i com a radical explica Escribano, actualment director de TV3.
Aquesta valoració no és una simple opinió del biògraf, ja que Salvador Puig Antich l'any 1964, quan feia cinquè de Batxillerat, el darrer any com a resident als Salesians de Mataró, va redactar un diari titulat Journal Intime. En aquestes pàgines el futur revolucionari, aleshores només té 15 anys, escriu: Estic completament fart d'estar en aquest col·legi fatigós i, a més, de tenir aquests fastigosos companys que són bèsties educats com a burros. El que més em fastigueja i m'avorreix són aquests hipòcrites de capellans. Avui he anat a parlar amb el dire i, amb el seu somriure fastigosament hipòcrita, perquè ell és el més hipòcrita del cole, m'ha dit que ha cinquè sobren uns quants nois i jo sóc un dels que sobra. És clar que estan buscant una excusa per expulsar-me. No tinc paraules per expressar la ràbia i l'odi que els tinc. Era un bon estudiant i aprovava les assignatures sense accessius problemes, però una ombra sempre cobria el seu expedient: la mala conducta.
Al col·legi dels Salesians de Mataró, on segons Escribano molts exalumnes encara el recorden, perquè el jove Salvador no passava desapercebut, també coneix al Pare Manero. Ell és la darrera persona que veu Puig Antich viu i l'únic sacerdot que Salvador respecta. Puig Antich havia conegut al pare Manero en el col·legi de Mataró, no tenien cap relació especial, però senzillament el respectava i quan els policies de la presó li diuen si vol un capellà abans de l'execució pensa en ell, encara que no tenien una estreta relació, diu Escribano.
Una tercera coincidència
Finalment, en la història de Puig Antich encara hi ha una tercera coincidència amb Mataró. La xicota de Salvador en el moment de ser executat era Margalida Bover, interpretada en el film per Ingrid Rubio. Segons un mataroní va explicar ara fa uns anys a Escribano, aquesta noia, actualment resident a Mallorca i immortalitzada per la cançó que l'any 1977 li va dedicar Joan Isaach, va ser amagada durant un temps a Mataró, just les setmanes després de la mort del seu company.
Un film digne
El periodista Francesc Escribano ha qualificat el film Salvador de Manuel Huerga de digne. De fet, abans de la seva estrena va rebre el beneplàcit de les quatre germanes de l'executat, les quals van accedir a la filmació de la pel·lícula amb la voluntat de recollir fons i pressionar per aconseguir la revisió del cas del seu germà. Escribano, però, adverteix que la pel·lícula s'ha de veure com una obra de ficció i no com un documental. Huerga ha sabut explicar molt bé l'aire que es respirava aquí i com eren els catalans dels anys setanta i, a més, la pel·lícula ajuda a no oblidar el franquisme, considera Escribano. A més, el biògraf de Puig Antich valora positivament com a la gran pantalla han estat tractats els personatges: No és una història de bons i dolents, tots, igual que en el llibre, són personatges plens de matisos: els policies més enllà dels seus sentiments havien de fer la seva feina i Puig Antich no és cap heroi però si una persona que mor sola i víctima del franquisme. Més enllà de les crítiques, per l'autor de Compte enrera, la conclusió és clara: Salvador ens recorda que Franco va morir matant i que nosaltres ens ho miràvem, una història que mai hem d'oblidar.
Salvador actuant als festivals gimnàstics dels Salesians (1964)