L’any que ve, 2022, fa anys rodons d’unes quantes coses que tenen a veure amb Les Santes. La més important és el 250 aniversari de l’arribada de les relíquies de les santes Juliana i Semproniana a Mataró (1772) i, per tant, l’inici de facto de la commemoració pública que ha acabat esdevenint la nostra festa major. La festa, però, encara té un precedent més antic, perquè el 26 de juliol de l’any 1682 va començar a celebrar-se en caràcter més privat, o sigui, farà 360 anys. Farà també 120 anys que els mataronins van votar per referèndum fer de Juliana i Semproniana les nostres patrones. I, encara més, l’any 2002, fa vint anys, l’enyorat Jordi Cuyàs (en pau descansi) va representar el martiri de Les Santes en un magnífic esgrafiat (del qual servidor va tenir l’honor de promoure’n la seva catalogació, vuit anys més tard), al lloc del Camí Ral de la Mercè on hi havia la placa commemorativa del primer esdeveniment que he esmentat. Tot lliga.
Aquest article, ciutadans i ciutadanes, senyors de l’Ajuntament, santeros de pro, és per demanar que tot plegat serveixi d'excusa per fer una festa grossa l’any 2022, una de ben grossa. Depèn de com vagin les coses encara aquest any, potser serà el primer que podrem reprendre un format més o menys normalitzat de la festa (toquem fusta), després de la ditxosa pandèmia. Tot plegat és una perfecta excusa per retrobar-nos, per festejar que vivim junts, sí, però també per reflexionar sobre les nostres formes de fer-ho, per valorar la tradició i la història locals i per treure’n algunes conclusions que, almenys, ens facin més savis.
Com que amb els dies de la festa major no en tindrem prou, i fa massa calor, això ho podríem fer des de mesos abans. Tenim una bona colla d’historiadors de gran nivell que ens ho poden explicar amb conferències, exposicions, webinars, concursos a la tele, què sé jo. Que ens expliquin què, sí, però també el per què, sobretot el per què. Poso alguns exemples. ¿Com és que eren tan importants les relíquies, especialment al Barroc, i quina relació tenien, posem, amb les pandèmies? ¿Podem vincular l’estratègia de les relíquies amb altres que la ciutat teixia per competir a la Catalunya preindustrial? ¿És el Romanticisme el factor dels canvis de valors de fons promouen passar del recent culte a Sant Desideri a l’immediat de Les Santes? ¿Com és que el culte i la festa de Les Santes creixen paral·lelament a l’enorme desenvolupament industrial de la ciutat del segle XIX (el tren i la Missa de Mossèn Blanch, gairebé coincidents)? ¿I les guerres, quina importància tenen en aquell context, que fa que ressoni tan alt el Dona nobis pacem de l’ofici?
Imatge d'arxiu de la Crida a la Festa Major. Foto: R.Gallofré
Però no tan sols l’àmbit de la historiografia pot ser interpel·lat. ¿Quina és la funció simbòlica de la religiositat popular? ¿Quins elements de la cultura popular contemporània l’hereten? ¿Per què ens fascinen les deïtats (o sants) desdoblats, des de l’hinduisme al Janus romà fins a sant Nin i san Non, o sant Cosme i sant Damià, o les nostres patrícies romanes?
I, encara diria més. Contemplant l’esgrafiat de Cuyàs del qual us parlava, pintat com si fos un retaule al mig del brogit de cotxes i vianants (i que mereixeria una petita restauració), les preguntes que em venen son absolutament contemporànies, no pas de fa tres, o vint, segles. ¿No us recorda, el mite del martiri de dues noies innocents, les guerres d’ara? ¿No us fa pensar en la violència contra les dones? ¿Què significa, doncs, posar al centre de la nostra ciutat, i de la nostra festa, el testimoni i memorial de les víctimes? Fem-la grossa i parlem-ne.