-

Silvia Ruiz

Teresa Ebri, tota una vida dedicada a l'infermeria

Secció Retrat Escrit, Mataró a través de les seves persones

Va començar molt joveneta, amb només 17 anys, i des de llavors no ha deixat de treballar en la sanitat pública ni de lluitar per millorar-la. Teresa Ebri és infermera de Pediatria del CAP de Ronda Prim i una de les seves cares més conegudes, ja que porta 44 anys al servei del ciutadà. Ebri ha viscut totes les etapes, des de la transició, amb la instauració de les Àrees Bàsiques, fins la decadència imparable arran de la crisi que encara s’arrossega. “La sanitat pública està en crisi, els professionals tenim molt interès a treballar bé però la direcció no ens aporta res, al contrari”, lamenta Ebri.

Ara ha arribat l’hora de plantejar-se la jubilació en un moment on la situació de crisi en sanitat no remunta: “Ja tinc una edat considerable i veig que se’m planteja un futur més incert amb aquesta situació penso que és un bon moment per dir adéu”. Malgrat tot, Ebri està satisfeta i s’acomiada afirmant que “estic molt contenta amb la meva trajectòria, m’ha agradat molt treballar d’infermera i he tingut moments boníssims amb uns companys fantàstics”. 

Com ha evolucionat l’assistència sanitària durant tots aquests anys?
Moltíssim. Inicialment venia tothom amb un munt de medicaments per receptar i no hi havia control de cap tipus, era horrorós. Amb les Àrees Bàsiques es va posar més ordre. Va ser una bona època, hi havia diners, suplències i una bona assistència. 
 
Com definiries la situació actual de la sanitat pública?
En crisi. Els metges ja no poden més i l’assistència no es pot donar com es vol. Reducció de sous, col·lapse als CAP, demanar hora i que et citin per d’aquí a 3 setmanes... Tot això perjudica al personal sanitari i sobretot a l’usuari. Abans res d’això passava i hi havia una assistència molt bona per a cada pacient. Ara estan aconseguint fomentar les mútues.
 
Què demaneu per millorar-la?
Més suplències i més inversió. Anem sota mínims, tant en material com en restricció de sous i pagues extres. Al final la situació és de menys calés però més feina i més exigències. La sort que tenen és que els professionals intentem ser igual de bons, per això ens rebotem, lluitem i exigim.

En tot aquest temps ha augmentat molt els pacients immigrants.
Són més demandants i venen més sovint. Suposo que és perquè sovint al seu lloc d’origen no tenen accés i aquí els hi és més fàcil i també per factors com el canvi de país i la facilitat de contagi, problemes d’humitat en alguns habitatges i les conseqüents bronquitis, etc. 
 
Malgrat jubilar-te, continuaràs amb les reivindicacions?
Sí. Avui, al contrari que en els anys de la Transició, els més joves, estan tan desenganyats que no es mouen i no tenen il·lusió. Per això, quan plegui,m’agradaria poder continuar ajudant i lluitant per aconseguir coses millor.

Etiquetes: