Ens van prometre que des del capdamunt de la vint-i-sisena planta de la Torre Barceló rajaria mannà sobre els caps dels mataronins. A hores d’ara, però, la pudor agra de pixum és quasi inconfusible. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou.
Els 192 habitatges de la Torre Barceló seran finalment de venda. Aquest canvi d’última hora, ara que ja està tot dat i beneït, és la cara més flagrant de l’estafa. Ara farà dos anys, Emma Ballosta, representant de la promotora de l’edifici, proclamava heroicament que la seva empresa volia aportar lloguer de qualitat a Mataró, perquè a Espanya hi ha molta demanda i l’oferta no és suficient. Potser, en aquell moment, tots els que hem vist com el preu del lloguer ha augmentat exponencialment durant els últims anys (un increment del 60% del 2015 al 2020, a Catalunya) ens vam deixar emportar per cert optimisme ingenu. Però no. El més petit dels pisos costarà 200.000€; el més gran, 454.000€. Més de 3.000€ per metre quadrat. Si la Torre Barceló és un emblema de la ciutat que en Bote vol, aleshores la Mataró del futur no té lloc per a la immensa majoria dels mataronins.
Però no ens enganyem. Si els 192 habitatges haguessin estat de lloguer, res hauria canviat. Quins preus podem esperar de pisos a primera línia de mar, que escapen de la llei de regulació dels lloguers per un dels seus múltiples forats? De totes maneres, el terror que es viu en el mercat de lloguer no pot reduir-se en absolut a un problema d’oferta i demanda. Després del cicle especulatiu que va desembocar en la crisi financera del 2008, cal ser molt ingenu per creure que el mercat immobiliari funciona exclusivament o principalment segons oferta i demanda. Espanya és un dels països europeus amb una ràtio més alta d’habitatge construït per habitant. De fet, sols a Mataró hi ha 1.900 pisos buits i més de 4.000 d’ús turístic o esporàdic.
Torre Barceló, que serà tota de venda. Foto: R. Gallofré
L’increment dels preus del lloguer durant els darrers anys té més a veure amb altres factors: els canvis legals de PP-PSOE per “dinamitzar” el mercat de lloguer, l’avarícia insaciable de les immobiliàries, la dinàmica de càrtel que imposa l’oligopoli dels grans portals com Idealista o Habitaclia i, sobretot, l’arribada constant de grans capitals multinacionals al mercat immobiliari espanyol.
En aquest sentit, quan en Bote diu que amb la Torre Barceló es construeix una “ciutat més atractiva, atractiva a les inversions”, ens hauríem de posar a tremolar. Per exemple, sabies que algunes de les promocions d’habitatge més importants que hi ha ara mateix a Mataró estan en mans de fons d’inversió de dimensions planetàries? Un dels edificis en construcció al Rengle, així com la promoció “Alocs” a Ronda Cervantes, són de ViaCélere, propietat de Värde: un fons nord-americà especialitzat en la compra de deute de governs i empreses en dificultats. O la promoció Joan Fiveller, al barri del Palau, és propietat d’Altamira, del fons d’inversió italià doValue. Culmia, la promotora de l’edifici Mirador del Maresme (davant de l’estació de tren) i de dos edificis més al Rengle, pertany a un altre fons nord-americà Oaktree, especialitzat, de nou, en el negoci dels voltors: comprar deute de governs, empreses i famílies en dificultats. És a dir, el Bote ha regalat la Mataró del futur als mateixos fons voltor que han fet i estan fent negoci amb els cadàvers de la crisi del 2008; els que es van quedar, a preu de ganga, els pisos embargats pels bancs; els mateixos fons voltor que acumulen centenars d’habitatges buits als barris de Mataró i executen desnonaments cada dia de la setmana.
Però tot plegat es queda curt al costat de Stoneweg, la promotora de la Torre Barceló. Aquesta empresa hispanosuïssa acumula totes les “red flags” que puguis imaginar. És la promotora del museu Hermitage i de la Copa Amèrica, dos macroprojectes que han causat un profund malestar veïnal a Barcelona, per no tenir en compte les necessitats de l’entorn i alimentar el turisme massiu i la gentrificació. Stoneweg ha invertit en Glovo, el gegant del treball precari i dels falsos autònoms. És també la promotora dels xalets de luxe a la cala de Sa Riera, Begur, un escàndol públic i judicial per la destrucció d’un paratge natural sense estudi d’impacte mediambiental. Curiosament, també és la nova propietària de l’antiga seu del PSC a Barcelona, on estan construint pisos de luxe.
En resum, la Torre Barceló és obra d’un gran fons d’inversió amb una reputació infame i notables vincles amb el negoci turístic. Per tant, que l’aparença monstruosa de la Torre Barceló desdibuixi completament el skyline de la ciutat és segurament el menor dels problemes que suposa per als mataronins. Tota l’operació immobiliària que s’està produint a la façana marítima de la ciutat posa catifa vermella per a la gentrificació i la turistificació. Per exemple, fins i tot a hores d’ara, amb la concessió de llicències turístiques paralitzada, sols la Torre del Rengle suma sis habitatges d’ús turístic (amb llicència). Les imatges de piscines luxoses amb vistes al mar, que s’estan utilitzant per promocionar els pisos, són un suculent reclam per a ex-pats i estiuejants de Pedralbes. Tampoc oblidem que, fa poc, la regidora d’urbanisme deia que, segons Stoneweg, molts dels pisos de la Torre Barceló els comprarien “persones” que després els posarien en lloguer. Intentava treure ferro a la notícia que els 192 habitatges no serien de lloguer, però el que ha fet ha estat confessar, com qui no vol la cosa, que la Torre Barceló està pensada per a inversors.
Quan l’habitatge és una mercaderia per engreixar els comptes corrents dels mateixos de sempre, les nostres ciutats i els nostres barris es posen a la venda al millor postor. I els polítics, com el nostre alcalde, s’afanyen servilment a ballar al ritme dels diners de super-rics, de turistes i de grans inversors internacionals.