Trenta anys amb ICASS al record

Per Esteve Santamaría avui dilluns, dia 17, és especial. La residència ICASS, on viu des des que el centre es va fundar, l'any 1976, celebra el trentè aniversari. Ell ja fa dies que ho espera. “Aquí visc molt bé i em cuiden perfectament; espero estar-hi molts més anys”, diu satisfet. Als seus 102 anys, Santamaría ha vist créixer la residència i ha vist passar a tota mena d'amics i companys. Com la seva dona, que es va morir després de tretze anys a ICASS. Tot i això, aquest montserratí està “orgullós” de poder gaudir de la residència i, sempre que pot, menja una mica de mató per recordar el producte més venerat de la seva infància.

Mentrestant, a la sala polivalent, l'Araceli Subías descansa a primera fila de la platea, tot esperant que l'homenatge als seus amics comenci. Com a membre del consell assessor i del consell de govern, han estat mesos intensos per perfilar l'aniversari d'ICASS, situada a l'Avinguda Gatassa. L'Araceli, la “relacions públiques”de la residència, té 84 anys però la seva energia és admirable. “Qui em cuidarà millor que aquí? ICASS m'ho ha donat tot des que em vaig jubilar i es mereix que ara jo treballi per ella”, diu satisfeta. Al seu costat, el seu marit, José Baeta, de 91 anys, es mostra cofoi del temps que ha passat a la residència. “Millor que a casa. Sort n'he tingut de poder venir aquí”, exclama.

Com ells dos, la sala polivalent de la residència està plena de gent que no es vol perdre l'homenatge als treballadors que s'han jubilat durant els trenta anys de la residència. De fet, avui el centre està immers en les celebracions per recordar tres “llargues dècades” però fa una setmana que viu dies especials, segons Baeta: “Es nota que la gent respira aires diferents; això és bo per trencar la dinàmica i la monotonia”.

Amb tot, la residència ha programat una sèrie d'actes, que posaran el seu punt i final el proper dimecres, dia 19, amb una missa i un dinar de gala. De fet, els actes ja van començar la setmana passada, amb l'acte principal que va tenir lloc el passat divendres, dia 14. La presidenta del centre, Margarita Porqueras, creu que l'efemèride arriba en un molt bon moment: “Som un centre dinàmic i que busca tenir un tracte molt personal”.

Un reflex dels canvis socials
Cada dia la residència ICASS veu passar mig miler de persones entre residents –més de tres-cents-, treballadors i visitants. L'activitat és “frenètica”, segons Porqueres, i “mostra el tràfec diari en el que vivim”. Segons coincideix tothom, però, no sempre ha estat així.

Quan la residència es va fundar, l'any 1976, Espanya vivia sensacions de canvi i els centres per la gent gran proliferaven arreu del territori. Eren els últims intents del franquisme per estendre la sensació que era un règim de caire social. ICASS es va crear per la “tossuderia” de Mataró, fruit d'una donació privada de Jaume Terrades –aleshores ciutadà de Mèxic-, de la cessió dels terrenys per part de Caixa Laietana i del finançament del Ministeri de Treball i Seguretat Social. “Al principi la residència estava envoltada de camps de conreu; ara mires al costat i està tot urbanitzat. Tot canvia”, reflexiona Porqueras. La residència va ser de les primeres de Catalunya, ja que a meitats de la dècada dels setanta només Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Llorenç Savall, Girona i Palau de Plegamans en tenien.

Amb la democràcia va arribar la descentralització política. Així, ICASS va canviar de mans i la Generalitat se'n va fer càrrec. Els canvis, però, segons la presidenta, no s'han notat: “Totes les administracions ens han tractat molt bé. L'únic canvi que hem copsat és que abans el tracte era més personal, ara tot és més complicat”.

L'envelliment de la societat ha obligat a canviar la concepció de la residència a mesura que passaven els anys. Si en un principi només es permetia l'entrada a la gent “sana”, en els últims anys s'ha optat per un model mixt. De fet, el debat ha continuat fins els nostres dies. “És bo que hi hagi un model mixt, entre malalts i sans; es respira un ambient diferent que si s'opta per un dels dos camins”, opina Porqueras, qui l'any vinent deixarà la seva cadira per jubilar-se.

Malgrat tot, en els dies de celebracions, acostumen a abundar els moments pel record i la nostàlgia. Per això, el “Racó de les donacions” –situat a la planta baixa i que acull diverses donacions, des d'un piano a un sofà- és lloc de parada obligada. Com recorda Santamaría, però, el “ més important que podem fer és donar el nostre esforç per un lloc que ens ha cuidat i que ens ha fet passar amb alegria els últims compassos de la nostra vida”.