Joan Salicrú

Un grup de cristians participa d'una pregària islàmica

És la primera ocasió que a Catalunya té un lloc una trobada d'aquest tipus

El president de l'Associació Cultural Islàmica Al-Oudha, Mohamed El-Ghoury, tenia ganes que tot sortís bé. Quan, cap a les 8 del vespre d'ahir dissabte, va rebre la quinzena de membres de Justícia i Pau davant l'edifici de Creu Roja al polígon Industrial de Mata-Rocafonda, va intentar fer arribar una imatge de confiança, de normalitat als convidats. Als periodistes “incrustats” que els acompanyaven va assegurar que no hi hauria problemes a l'hora de tirar fotografies ni gravar amb la càmera de vídeo.

Així, el grup va baixar per unes escales de fusta que porten a la part baixa de l'edifici. L'ambient industrial s'ha intentat suavitzar amb uns ‘toldos' que donen la sensació d'entrar en una d'aquelles tendes del desert del Sàhara, les haimas. Primera sorpresa –encara que sabuda, ho és-: els homes per un cantó i les dones per un altre. Després, sense trepitjar la moqueta, cal deixar les sabates just al seu cantó. Símbol de respecte. El grup, entre cares d'alegria i d'emoció, s'endinsa a la mesquita, just després de veure, a mà dreta, una sala de bany per rentar-se els peus.

A dins, uns dos-cents fidels escolten les proclames de l'imam, Mohamed Ayett, que sembla que instrueixi als musulmans aplegats a la sala. El grup de cristians seu primer en unes cadires de fusta que hi ha a darrera de tot, perquè resulta que això no és la pregària en sí. Al cap d'uns minuts, Mohamed El-Ghoury, mestre de cerimònies, s'acosta al grup i els indica que poden acostar-se fins on hi ha els musulmans –aliniats gràcies a unes ratlles verdes que hi ha al terra- per participar de la pregària.

Durant uns vint minuts, l'imam recita versets de l'Alcorà i els fidels es van ajupint fins a tocar el cap a terra i tornen a aixecar-se. Alguns cristians els segueixen, mentre que altres opten per quedar-se drets. De tant en tant els musulmans, alguns amb caputxa i xilaba, altres només amb xilaba però amb barret i altres vestits senzillament a l'europea, emeten una espècie d'assentiment cantat al que diu l'imam, d'una forma molt semblant a la de les misses cristianes.

En acabar, tots els musulmans -fins ara d'esquena als cristians mirant cap a La Meca-, es giren 180 graus i observen detalladament el grup de Justícia i Pau, que torna a estar assegut. Mohamed El-Ghoury explica als fidels musulmans –primer en àrab, després en castellà- que avui és un dia molt important per la comunitat perquè és la primera vegada que a Catalunya té lloc una cerimònia d'aquest tipus: “Esperem que això signifiqui un gran avenç de les relacions entre cristians i musulmans. Moltes gràcies per ser aquí en aquesta nit del Ramadà, que és molt important per nosaltres”.

Seguidament, Jordi Riera, de Justícia i Pau, llegeix un petit text on es recorda que ja en el Concili Vaticà II l'Església apostava per millorar les relacions amb la religió mahometana. Riera, que saluda als musulmans amb un Salam Alekum molt celebrat per ells, apunta que Jesús és també un profeta pels musulmans. Finalment, un nen de curta edat, Mohamed Aziz Chetiar, fa en català la lectura d'un text on es subratlla que l'Islam busca també el Bé, com el cristianisme.

Al final de l'acte es comencen a formar grupets i cristians i musulmans parlen informalment i comparteixen té i galetes. Tots els magrebins es mostren molt contents de la visita del grup de cristians i asseguren que aviat un grup d'ells farà el mateix en una església cristiana: “Ens anima molt que hagin vingut. Això anirà molt bé per a la convivència”, diu Mohamed Lharrak. “Tenim moltes coses en comú i cadascú hauria de poder resar sense problemes”, apunta Hassan Tarfy. Ramon Manté, de Justícia i Pau, diu haver-se sentit molt ben rebut i molt ben tractat: “Només m'ha sabut greu no poder demostrar-los-ho perquè per exemple en una mesquita no es pot aplaudir, segons m'han dit”. En sortir, la responsable de Justícia i Pau, Dolors Fernàndez, està satisfeta: “S'han portat no bé, meravellosament bé”. S'ha obert un camí inèdit a casa nostra.

Etiquetes: