Cada dilluns l'alcalde, Joan Majó, i els homes forts del PSC mataroní del moment Ramon Manent, Manuel Mas i Carles Manté dinaven al restaurant Sant Bernat. Feien «la cuina» de la reunió de govern que mantenien a les set de la tarda amb els socis del PSUC i CiU. El 23 de febrer de 1981 no va ser una excepció. A més aquell dia hi havia un polèmic tema sobre la taula: un projecte de descentralització administrativa de l'Ajuntament, sobre la qual el PSC i el PSUC tenien visions contraposades. A mi no em va agafar desprevingut, m'ho temia pel que es podia llegir als diaris de l'antic règim com El Alcázar els darrers dies, assegura Lluís Fernàndez, cap de files del PSUC en aquell moment.
Però la tarda els reservava sorpreses. A quarts de set, quan alguns dels regidors ja eren a la Sala dels Lleons, l'alcalde Majó va ser alertat pel seu secretari, Josep Fradera, i per diverses trucades que a Madrid uns militars havien irromput al Congrés dels Diputats. Hi havia un cop d'estat.
Majó va entrar a la sala, ho va comunicar als regidors i, passat un primer moment d'estupefacció, es va instal·lar una ràdio a la sala escoltaven la SER i de seguida es va entaular una discussió sobre el paper que calia assumir en aquelles circumstàncies. L'antagonisme entre PSC i PSUC es va fer evident de nou. Mentre que els comunistes creien que calia mobilitzar la població i informar-la, la resta de partits presents a la reunió PSC, CiU, Centristes de Catalunya-UCD i ERC, que no tenia representació a l'Ajuntament preferien esperar.
Paral·lelament calia veure quina postura prenien les forces policials. Segons va relatar la revista El Maresme, a un quart de vuit l'alcalde Majó es va desplaçar amb el cap de la Policia Municipal, Rafael Mateos, al quarter de la Guàrdia Civil. Allà es va entrevistar amb el capità de la força, que li va manifestar que estaven en estat d'alerta esperant ordres. La conversa es va allargar i a l'Ajuntament van començar a patir pel retard de Majó i perquè Ràdio Nacional havia començat a emetre música militar. "Quan va tornar relata l'exalcalde Manuel Mas, llavors regidor d'Hisenda, vam quedar garratibats amb la resposta que ens portava: Están esperando órdenes''. Carai! Quines? Podien ser en tots sentits. La Guàrdia Civil va prendre una actitud bel·ligerant, vam entendre que si havien de sortir al carrer ho farien. Es veu que els van fer formar al pati amb les metralletes i tot", recorda Fernàndez.
En el bàndol civil hi havia també qui pensava en les armes: un grup d'anarquistes es va presentar a l'Ajuntament i es va posar a disposició dels regidors del PSUC per si calia restablir l'ordre anunciant que podien aconseguir escopetes. Va ser un dels moments més kafkians. Per si fos poc, Fernàndez recorda que Paco López (CC-UCD) li va dir que la seva vida podia córrer perill de mort i que se n'anés de la ciutat de seguida.
Pendents de la ràdio
Els regidors van continuar reunits, «penjats» de la ràdio, mentre la gent es començava a concentrar davant l'Ajuntament. El seguiment dels esdeveniments el feien també amb un petit televisor que Majó tenia al despatx, per on van veure com els tancs circulaven per València. Justament camí d'aquesta ciutat es trobava el cap de files de CiU del moment, Ramon Pla, de viatge de negocis: «En entrar a València [...] vaig trobar-me amb tot el desplegament de forces. Afortunadament [...] vàrem poder tornar cap a Alacant on la tranquil·litat era absoluta», va dir a El Maresme.
La idea que calia informar la població seguia debatent-se i Majó i Fernàndez van intentar dirigir-se a la població a través de Ràdio Mataró, però la direcció de l'emissora s'hi va negar. El PSUC -Fernàndez i l'actual conseller Salvador Milà- va proposar llavors sortir amb cotxes de la policia amb megàfons, però Majó ho va descartar per no encetar una dinàmica "acció-reacció". "Com que no tens armes, el que has de fer servir és la intel·ligència", raona Ramon Manent. Els comunistes també volien convocar un ple extraordinari, però aquest no es va acabar fent fins l'endemà a la tarda. Tampoc es va acceptar la seva idea de convocar una manifestació per l'endemà del cop.
La confusió era total i, de fet, quan es van saber que el general Armada prenia cartes en l'assumpte sense entendre que era un dels colpistes Mas recorda que Joan Majó va respirar: «Això ja està arreglat; aquest és de confiança», va dir. L'endemà se sabria la veritat. Mentrestant, es van començar a succeir reunions, una darrera de l'altre. Alguns elements del PSUC com Antonio Rodriguez i Lluís Fernández, per exemple, es van reunir amb gent de CCOO a la sala de Plens.
També pel televisor, a la una i pocs minuts de la matinada, els regidors van veure el discurs del rei. Això va tranquillitzar la majoria, que se'n va anar a dormir. L'endemà també vam saber que tampoc llavors estava, però bé, aquell discurs va ser el que va fer que tot s'acabés, apunta Mas.
De totes maneres, es va decidir deixar un equip de guàrdia format per Ramon Manent (PSC), Antoni Quadras (PSUC) i Fermín Fernàndez (PSC), que va arribar de casa seva amb un termo de cafè i una ampolla de conyac. Per la seva banda, els comunistes Antoni Segarra, Manuel Molina i Lluís Fernàndez anaven anant entrant i sortint. No van dormir en tota la nit. L'endemà, quan els regidors van marxar de l'Ajuntament entre les vuit i un quart de nou del matí -quan entraven els funcionaris-, el cop estava a punt de fracassar.
"Va ser una situació molt confusa però jo no vaig tenir una sensació de perill real, potser perquè ho vaig viure en primera persona", recorda Ramon Manent, que apunta que a Mataró l'extrema dreta no va tenir cap mena de paper en el cop, com va ser el cas de Santa Coloma de Gramanet. L'exregidor creu que el cop en realitat va ser una "vacuna" perquè no n'hi haguessin més i que la demostració més palpable és l'aplastant victòria socialista de l'octubre del 82. Lluís Fernàndez, en canvi, diu que es va adonar de la importància del que podia haver passat amb el pas del temps: "Ara me n'adono que realment anava seriosament, assegura.
La gent es va concentrar espontàniament davant de lAjuntament.