En ple cor de la Selva, tenim una de les poques zones humides naturals de Catalunya: l'estany de Sils, la resta d’una antiga llacuna que es va assecar a mitjans del segle XIX per aconseguir més terres de conreu però que avui s’ha recuperat i torna a mostrar la preciosa imatge de les terres d’interior inundades per l’aigua. Es tracta d’un espai natural de gran interès ja que hi ha molt poques àrees d’inundació natural a Catalunya com aquesta. Contemplant-lo se’ns fa difícil pensar com una antiga llegenda atemoria la gent dient que l’estany era la porta a l’infern. Sembla més aviat un bocinet de paradís on poder gaudir de la calma, la fauna i la vegetació típica d’una zona humida, que contrasta amb el paisatge dels boscos veïns.
Durant la passejada per l’estany de Sils ens envolten plantes aquàtiques, canyissars, herbassars, prats de dall, rics en flors, i diversos boscos inundables on hi domina el salze blanc, el gatell i el freixe i altres arbres de ribera. El cant dels ocells que habiten la zona, com el rossinyol bord, el balquer i, amb una mica de sort, el rascló, és l’únic so que trenca el silenci dels aiguamolls. I el soroll, en capbussar-se, de les aus aquàtiques com el martinet blanc o el bernat pescaire.
L'estany de Sils va ser un important llac, que variava de mida en en funció de les pluges. Es va intentar dessecar per primer cop al segle XIII però no va ser fins a mitjans del segle XIX que es va aconseguir extreure tota la seva aigua. Tot i així gran part dels terrenys es van seguir inundant de forma temporal fins a la dècada dels 70 per afavorir els prats de sega, que necessitaven aigua, i que van ser substituïts pels actuals boscos de ribera.
-