Nascut a Londres però resident des de ben petit a Mataró, Harbisson ha fet de la seva acromatòpsia, que li mostra el món en blanc i negre, una virtut, i fa girar la seva vida al voltant del color.
Una mala passada per a vostè no poder veure els colors?
Com que mai els he vist, no ho he pogut trobar a faltar. Per mi no és cap defecte, sinó una condició. És cert que durant un temps vaig odiar tot allò referent al color, perquè el món et va recordant constantment la seva existència. Mires al voltant i segur que hi ha algun lloc que en diu alguna cosa. Veu? (tot prenent la carta del bar) Te negre, te verd...
Però ara viu del color: pinta, és creador...
Va ser molt important la meva formació musical. Vaig veure que es podia establir una relació entre els set colors principals i les set notes. Després d’una classe de cibernètica vaig anar a parlar amb el noi que ens l’havia donat, Adam Montandon, i vam començar a idear “l’eyeborg”, aquest sensor que porto incorporat dia i nit i que transforma els colors que percep en sons que jo interpreto.
És l’únic que el porta de tot el món?
Sí, l’hem estat desenvolupant, i ara ja fa un any que no hi fem cap modificació, o sigui que podem començar a considerar-lo definitiu, i a veure si li pot servir a d’altres persones, fins i tot cegues. Ja n’hem fet algunes proves amb bons resultats. El pas a fer és que el color deixi de ser un concepte exclusivament visual.
No li provoca mal de cap tanta percepció de sons?
Així com vosaltres us heu acostumat a viure envoltats de colors, jo m’he acostumat a viure envoltat de sons. Penso que fins i tot és menys agressiu. Per a vosaltres el color és una constant en tot moment, i només en podeu fugir tancant els ulls.
De problemes, per la visibilitat i singularitat de la pròtesi, se n’ha trobat un munt.
Cada dia. Des de gent a la platja que es pensa que els estic gravant, fins que els de la porta del Casino de Mònaco no em deixessin entrar i em diguessin que me n’anés al meu planeta. Estic acostumat a que em mirin pel carrer i se’n riguin, però ho porto bé. Ja sé que si passo per davant d’una escola o institut a l’hora que surten els alumnes, allí es produirà alguna cosa, o si vaig de festa a la nit i la gent va una mica passada... On he tingut especialment problemes és als aeroports, i per això va ser tan important que m’acceptessin al passaport una foto amb l’ull, i que el govern britànic em reconegués com a “cyborg”, combinació de persona i ordinador, que a la pràctica vol dir que l’aparell és una extensió del meu cos. És la unió entre cibernètica i organisme: una unió física, perquè tinc un tercer ull al cap, però també interior, amb el cervell. És la creació d’un sisè sentit.
I en fa el que en podríem dir un procés a la inversa, pintant als seus quadres els colors que sent que té una simfonia, un himne, o fins i tot les cares de persones conegudes.
Tinc uns quaranta quadres exposats a l’Espai Tramart de Barcelona, fins al 30 de juliol. Espero que la mostra, titulada “Simfonia de colors”, es pugui veure aviat a Mataró. El que segur que presentaré al desembre serà un espectacle sonocromàtic que estem preparant amb la coreògrafa Moon Ribas.
