“Vaig estar dos mesos mort”

En Jaime Alonso González, metge del servei d’Urgències, és un dels professionals sanitaris de l’Hospital de Mataró que ja s’ha pogut vacunar contra la Covid. Ningú com ell sap fins a quin punt és necessari vacunar-se contra una malaltia que el va tenir 48 dies a l’UCI i que va estar a punt d’endur-se’l. “Durant gairebé dos mesos vaig estar mort”, resol el doctor. El seu testimoni és esfereïdor, un record molt punyent dels efectes devastadors que la malaltia, avui encara fora de control, pot tenir sobre tota mena de persones, incloses les que, com ell, són encara joves, sense patologies prèvies i amb estils de vida saludable. “La vacuna és la nostra gran esperança contra aquest horror”, assegura.

Va notar els primers símptomes el 13 de març, just quan va esclatar la pandèmia a l'Estat

Molts malalts de Covid superen el tràngol amb uns dies de malestar, esgotament, febre i/o dificultats respiratòries. Altres, fins i tot sense desenvolupar-ne cap símptoma. Però en alguns casos, sense que a data d’avui s’hagi aclarit exactament perquè, el virus s’acarnissa amb el pacient. És el cas de Jaime Alonso González, 49 anys, cap patologia ni malaltia prèvia important, 23 anys d’experiència com a metge acumulant torns a urgències (des de 2008 a l’Hospital de Mataró), no beu ni fuma i practica esport amb assiduïtat. Un cúmul de virtuts saludables que no el van salvar de la Covid en la seva pitjor versió. Es va contagiar pels volts del 13 de març, just a l’inici de la pandèmia i del confinament, quan els metges estaven totalment exposats a la malaltia i encara no hi havia protocols establerts. “Treballàvem des d’un gran desconeixement, no sabíem a què ens enfrontàvem”, recorda. Precisament el 13 de març va començar a notar els primers símptomes. L’endemà, ja confirmat el positiu al PCR, patia una febrada d’impressió, que en els següents dies es va mantenir mentre que la sensació d’ofec i la tos augmentava.

En arribar a l'Hospital Clínic no va ni poder acomiadar-se de la seva parella, a qui no veuria en 60 dies

El 17 de març, després que el tractament que s’administrava en aquelles dates no funcionés de cap manera, la seva parella el va conduir fins a l’Hospital Clínic de Barcelona, l’únic preparat llavors per atendre casos com el seu. El va deixar a la porta perquè anés a urgències mentre buscava aparcament. “No vaig poder ni pujar els deu esglaons fins a l’entrada, em queia al terra”, rememora. El van enviar directe a un box d’aïllament, amb les constants vitals fent figa i amb un dels dos pulmons completament envaït per la Covid. “Estàs molt malament, t’hem d’intubar o no ho superaràs”, li va dir el doctor. “Esperi un moment, que ara arriba el meu company i almenys me n'acomiado, li va respondre González. Però la situació era massa urgent. El darrer record del metge mataroní és adormir-se per la sedació mentre li sonava el mòbil, la seva parella trucant desesperada per saber on era i com estava.

Pensava que havia estat inconscient tan sols unes hores, però havia passat un mes i mig en coma

González no es va despertar fins a finals d’abril. Va obrir els ulls per primer cop el dia 26 i, després de caure rendit gairebé d’immediat, ho va fer de nou dos dies més tard. El primer que va fer va ser preguntar l’hora a la infermera. Pensava que havia estat inconscient tant sols unes hores. “Saps quin dia és? És el 28 d’abril”, va ser la resposta a la que el pacient no podia donar crèdit. “Em vaig exaltar tant que, dels nervis, vaig patir un reflux a l'estómac que em va anar als pulmons”, explica. Però el primer ensurt no va ser el pitjor; encara més horrible va ser adonar-se que estava totalment paralitzat. “Sóc una persona totalment independent, que fa esport, capaç de treballar dia i nit… I no podia ni moure un dit. Pensava que havia patit un ictus i que m’havia quedat tetraplègic”, relata. Del tot impedit, ple de cables (sonda nasogàstrica, tubs enganxats a la jugular…) i les mans tan primes que es transparentaven els ossos; González es va despertar pesant 47 quilos, 18 menys que quan es va contagiar.

“Vaig haver de començar de nou, amb tot”, resol el mataroní. Aprendre a empassar (“m’ofegava cada cop que bevia aigua”), a moure els dits i a flexionar el braç, a agafar el telèfon que li queia de les mans, a poder-se mantenir assegut sense morir-se de dolor ni que el cap li caigués de costat… Al cap de cinc dies ja va començar a moure’s, però el procés de recuperació va ser molt més llarg fins que González no va poder recuperar una certa autonomia. “Quan sempre t’has pogut valdre per tu sol, necessitar ajuda per anar al lavabo i dutxar-te és trist i desesperant”. Poc a poc, però, se’n va anar sortint, i finalment el van deixar marxar del Clínic. “Em va venir a buscar la meva parella, feia 60 dies que no ens veiem. Ens vam abraçar i em va dur a casa. Tinc records borrosos dels primers quinze dies a la llar, només sé que va ser una lluita contínua per poder caminar, menjar, dutxar-me, vestir-me i començar la rehabilitació”. 

González assegura que “encara avui reso cada dia” pels metges i infermeres que van lluitar per salvar-li la vida

González assegura que “encara avui reso cada dia” pels metges i infermeres que van lluitar per salvar-li la vida. “Vaig estar fatal, sobretot durant les primers dies a l’UCI, però mai van tirar la tovallola, els ho dec tot”. El metge mataroní assegura que el sacrifici dels seus col·legues és el que el va empènyer a recuperar-se el més ràpid possible. Ho va assolir amb molta força de voluntat, sí, però també amb sort. “He vist casos de persones a qui la Covid els ha afectat de manera menys severa però que han patit seqüeles molt pitjors que les meves”, assegura González, reincorporat des del 7 de setembre passat i al 100% al seu lloc de treball al servei d’Urgències de l’Hospital de Mataró. Com molts altres malalts de Covid que han estat en coma, va patir insuficiències renals i respiratòries, però no li han deixat gairebé rastre. “Avui, qui em miri no podrà endevinar que he passat la Covid, a no ser que vegi totes les cicatrius que m’han quedat al cos fruit de les intubacions i tractaments. També tinc molèsties a diversos dits de les dues mans, que han perdut força i no acaben de tancar bé, i una mica de fibrosi al pulmó… Però per a algú que es va passar dos mesos mort, això són minúcies”, assevera. 

"Prefereixo evitar l’àrea Covid a Urgències, ho visc de forma massa intensa i passional"

Parlem amb González un dilluns, que té lliure després d'un torn de 24 hores a les Urgències de l’hospital mataroní, el mateix on durant mesos va dur a terme la seva rehabilitació. “Tenia unes ganes immenses de tornar a treballar, a causa del síndrome post-Covid patia episodis de pèrdua del record, i em feia por que els oblits fossin permanents i no pogués tornar a exercir de metge, que no pogués tornar a atendre un infart o una insuficiència respiratòria”, constata. Avui, tot i que ha quedat plenament demostrat que té les capacitats intactes, González se segueix autoavaluant constantment per constatar “que tot està bé”, que és capaç de seguir tots els protocols. Continua a Urgències, on ara se centra en malalties comuns com ara infarts, diabetis, pneumònies o insuficiències renals. “Prefereixo evitar l’àrea Covid, ho visc massa intensament, quan estic amb pacients que tenen el coronavirus sóc massa passional”.

"Si els ciutadans sabessin a què s'exposen si contrauen la malaltia, actuarien amb més cura” 

El seu dia a dia professional, en tot cas, està marcat per la ingent quantitat de pacients que segueixen entrant a diari a Urgències per complicacions causades per la Covid, que en alguns casos acaba sent fatal (més de 40 defuncions a l’Hospital per coronavirus des del Nadal així ho testimonien). “Com a metge m’he perdut els primers sis mesos de lluita contra la pandèmia, però en aquesta segona fase veig els meus companys molt preocupats, esgotats, sense veure fi a la situació, és tot molt angoixant”, relata González. El doctor mataroní tem que, malgrat que la pandèmia segueix tan vigent i sense decaure, els ciutadans “no se n’adonin del perill que corren si contrauen la malaltia, si sabessin a què s’exposen actuarien amb més cura”. Però González dista molt del discurs criminalitzador: “Entenc perfectament que la gent vulgui tornar a una vida normal, de casa a la feina i de feina a casa no és vida, i complir dia rere dia amb normes estrictes de vigilància és esgotador. Però no fer-ho és molt perillós”, recalca. 

La vacuna com a gran esperança

Per tot plegat, tant ell com tota la comunitat mèdica veu en la vacuna la gran esperança per sortir d’aquest infern. Una vacuna de la que ja ha rebut la primera dosi i que li transmet confiança: “No li tinc por, perquè és el fruit d’una quantitat ingent de coneixement compartit, del fet que tot el món científic i mèdic s’hi hagi bolcat, aportant coneixement, idees i informació”. González avisa que no hi ha ni un sol medicament que sigui 100% innocu, que no pugui provocar algun efecte advers. “Però el que hem de preguntar-nos és què ens motiva a vacunar-nos, i la resposta és molt senzilla: trobar-nos bé, evitar contagiar i fer emmalaltir els demés, i impedir per fi que aquesta malaltia campi lliure pel món destrossant-ho tot”.