Viatges d’anada i tornada

Arribem a les sis de la matinada. Baixem dels autobusos que ens han portat de l'aeroport de Tindouf (Algèria) al campament de Smara. Fa molt de fred, la majoria no anem abrigats suficientment per a aquestes inimaginables temperatures, i l'espera del repartiment de jaimes en les que passarem els propers dies es fa llarga. Ens entretenim mirant el meravellós espectacle del cel, esquitxat per milers d'estrelles. La foscor és absoluta, cap fanal, cap llum que ens guiï, però algun flaix dels impacients fotògrafs amateurs ens fa la guitza a la vista. Mig a les palpentes seguim una dona que ens porta a la nostra casa, una estança de parets d'adob, finestres petites i baixes. El terra és ple de catifes de colors, i disposats arreu, formant una “U”, s'hi troben matalassos, molts més dels que necessitem. Fa hores que viatgem i poca cosa més veiem abans de tancar els ulls unes poques hores, encara que el coixí sigui més fort que un roc.

Amb els dies anirem descobrint que, d'entre les més de 500 persones arribades de 22 països d'arreu del món, hi ha fins a tres mataronins, un argentoní, i encara tres persones més de la comarca del Maresme. Tots han vingut cridats per aquest esdeveniment solidari i esportiu que és la Marató del Sàhara. Ja és el setè any consecutiu que se celebra i la seva finalitat és molt clara: recordar al món que hi ha milers de refugiats en un zona perduda i desèrtica d'Algèria que estan esperant un referèndum d'autodeterminació que els permeti tornar a casa seva, el Sàhara Occidental. Córrer és resistir, aquesta és la metàfora de l'esdeveniment en relació a la situació dels refugiats, i una marathó és el súmum de la resistència física, amb els seus més de 42 quilòmetres. Mentrestant, ja fa 31 anys que aquest territori pertany al Marroc, i no sembla que gaires països estiguin disposats a mantenir un enfrontament amb aquest país per tal que permeti el referèndum. Els refugiats viuen en unes condicions dures, sobretot a l'estiu en que les temperatures són inaguantables, i gràcies a les moltes ONG's solidaritzades amb aquest tema i alguns governs concrets tenen menjar i els pocs recursos més que són essencials. El dia que aquesta ajuda deixés d'arribar, el drama humà seria d'un abast immens. L'entitat que des d'Espanya promou la Marató, Proyecto Sáhara, també ha aprofitat el desplaçament per a portar molts quilos de menjar, medicaments i material escolar.

És difícil trobar cap nen ni adolescent que no parli l'espanyol, i alguns també el català o el gallec. Al passat colonial d'aquesta gent cal afegir que ja fa anys que moltes famílies del nostre país, i a Mataró n'hi ha uns quants exemples, acullen algun infant durant l'estiu. Això fa més fàcil la comunicació, i no només per l'idioma, sinó també pels temes a parlar. En la casa que ens allotgem hi ha la Laila, una nena de 13 anys i que és filla única, un cas realment peculiar en aquest lloc en què els nens semblen sortir de sota les pedres quan es passeja pels carrers i en poques hores et quedes sense els més de tres quilos de caramels que portaves a sobre. La Laila fa de traductora en tot moment entre la seva mare, la Jamal, i nosaltres. La Jamal està separada i, tot i que és jove, diu que no vol tenir cap més home ni cap més fill. Sí que té molts germans, vuit a més d'ella, i durant tots els dies la casa és un no parar d'entrar i sortir gent, sobretot aquests germans, però també els seus fills, cosins, i la mateixa mare de la Jamal, la Mamia, que de fet és la matriarca de la jaima. Ens acabem fent un embolic entre els parentius de tots plegats, i ja no diguem per aprendre'ns tots els noms.

Un dels germans de la Jamal, i per tant oncle de la Laila, en Mulai, també passa llargues estones amb nosaltres. Només té 15 anys però ja és massa gran per a poder seguir optant a anar els estius a Espanya, i ja tampoc estudia. La seva principal ocupació és cuidar un reduït ramat de cabres que campen lliurement pel poble però que al caure la tarda s'han de portar a un tancat. El veiem amb poques motivacions, i sembla que l'única notícia que esperi sigui que a la tardor pugui anar a estudiar a Espanya. “I com t'ho faràs?”, li preguntem. “Espero que la família amb la que vaig estar els darrers anys faci els tràmits que siguin necessaris”. Una de les seves distraccions és la televisió; ha arribat a les llars dels campaments no fa gaires anys, i en Mulai és un apassionat de la sèrie Pasión de Gavilanes, que emeten doblada a l'àrab. Em pregunta si allò que passa en aquesta sèrie és veritat; li dic que no, però la pregunta em deixa amb molts dubtes sobre l'impacte que pot tenir aquest aparell en el seu petit món, malgrat que hagi passat unes poques temporades fora d'allí.

La Laila encara podrà venir aquest estiu, i sembla que en tingui moltes ganes. “Quan arribi el primer que faré serà menjar-me una hamburguesa. M'encanten les hamburgueses!”. “I la platja?”, li pregunto. “No”, respon deixant-nos un xic sorpresos. “M'agrada molt més la piscina. A la platja la gent hi va per a posar-se morena... i a mi això no em fa falta!”.

Ens diu que vol ser metgessa, però difícilment aconseguirà una bona preparació si no és fora d'aquest desert. Precisament una de les visites que fem és a l'hospital de Smara. Totes les sales i habitacions són obertes, i no hi ha pràcticament cap pacient. Sembla que han d'obrir ben aviat un hospital nou, i esperem que suposi un salt qualitatiu respecte el que estan veient els nostres ulls. Respirem fons i comprenem perfectament el que ens ha explicat una jove embarassada de cinc mesos: que prefereix tenir el fill a casa seva abans que anar a l'hospital.

Mentrestant arriba el dia de les curses, no només de la marathó sinó també de la mitja marathó, dels deu quilòmetres i dels cinc. Un dels moments més espectaculars són els darrers quilòmetres, en que centenars de dones amb vestits de colors vius i amb el rostre completament cobert onegen les banderes a l'aire i fan crits ensordidors. I cal dir que, encara que aquí les classificacions no són el més important, els representants mataronins deixen el llistó força amunt, amb dues quartes posicions, en els cinc quilòmetres i en la mitja marathó. En aquest segon cas, l'atleta pertany als incansables Maimakansu, i explica que córrer pel desert i el global de l'experiència als campaments està essent d'allò més enriquidor. “De segur que quan ho expliquem, molts més de la colla voldran ser-hi l'any vinent”, diu.

Els adults accepten amb resignació que molts joves vulguin marxar a estudiar o treballar fora. Potser amb la mateixa resignació que fa 31 anys que es troben en aquest racó de món. Al cap i a la fi, saben que el futur del seu poble passa pels joves, i que si mai són un país independent els necessitaran preparats, i potser a fora tindran aquesta preparació. La Laila i en Mulai de moment només han fet viatges d'anada i tornada, i qui sap si sempre que vulguin venir a Europa ho podran fer en avió... El seu futur, com el del seu país, és molt incert. Tant els individus com el país esperen una resposta del Nord.