Montserrat Julió (Mataró, 1926), nascuda al si d'una família mataronina d'ideals republicans, va marxar de la ciutat l'any 1939, camí de l'exili. Després d'una temporada a França va ser acollida a Xile, on estudià art dramàtic. A inicis dels seixanta va tornar a Barcelona, encara que ara viu a Madrid, on va continuar la seva carrera d'actriu. Ha participat a una seixantena de films i ha dedicat la seva vida als escenaris. Un cop retirada i amb la prespectiva del pas del temps ha escrit les seves memòries de joventut Vida endins, amb les quals ha guanyat el premi de memòria històrica que convoca l'Arxiu Municipal de la Roca del Vallès.
Vostè va marxar de Mataró l'any 1939. Què recorda d'aquella ciutat on va viure la infantesa?
Tinc un record molt viu i molt clar de Mataró d'aquells anys. Recordo les tartanes que passaven pels carrers, sobretot el dringar dels cascabells dels cavalls. Vivíem al carrer Lepanto. Recordo el tramvia que pujava cap Argentona, era un pont de comunicació a l'exterior, perquè llavors Barcelona ens semblava que estava molt lluny. Era una ciutat tranquil·la de només 30.000 habitants. Tinc present vivències succeïdes al parc, a la platja, a Sant Simó,... de vegades anàvem caminant fins a Argentona. Era una ciutat mal il·luminada, però podies veure al cel milers d'estrelles.
Fins que la Guerra Civil va trencar aquesta vida....
La guerra va ser un cop molt dur i ho va trencar tot. Va venir la fam , el racionament i l'angúnia dels bombardejos i de no saber que passarà. Quan faltava poc pel desenllaç els pares van decidir marxar a l'exili. El pare va ser contundent: no vull viure amb el feixisme. El pare era obrer, republicà i socialista. Si ens haguèssim quedat no se pas que hauria passat.
Vostè tenia deu anys, comprenia la situació?
Entenia perfectament tot el que passava perquè a casa sempre es parlava obertament de política i de l'actualitat del moment. Era conscient que hi havia gent que volia atacar aquella república. A més, l'oncle era delegat comarcal de provicionament i el pare es passava força temps a l'Ajuntament.
En les seves memòries fa molt d'èmfasi en l'època d'exili a França. L'aventura va començar el gener del 1939...
Sí. Un cop vam passar la frontera els soldats van separar les dones i els nens dels homes: a nosaltres ens van fer pujar a un camió i els homes, entre ells els meu pare, els van fer caminar a peu. Així ens van separar. Ens van portar a un camp de concentració. Eren unes barraques al costat de la platja. Passàvem gana i estàvem mal atesos, però no hi havia repressió ni ens feien treballar. Recordo que feia molt de fred. Aleshores, malgrat no savíem res del pare, la mare va decidir agafar un tren cap a l'interior de França, concretament a Conyac. Allà vam viure a un refugi per a dones, erem una quarantena més les criatures. Després ens van traslladar a un castell, allà vam tenir notícies del pare i amb les postals que ens enviava em va semblar que tornàvem a ser una família. Més tard, ens van traslladar a una masia en ruïnes. Allí hi vam estar fins que ens van avisar que podíem embarcar en un vaixell de càrrega habilitat per passatgers que ens portaria a Xile, era una iniciativa pagada per Pablo Neruda. Al port ens vam retrobar amb el pare.
Com va ser l'arribada a Xile?
Si pogués tornar a reviure un dia de la meva vida seria l'arribada a Xile, Va ser una benvinguda extraordinaria, apoteòsica. Ens van mostrar un gran efecte. Però vam tenir la desgràcia d'arribar el mateix dia que esclatava la II Guerra Mundial i el vaixell no va poder fer més viatges. En total vam arribar a Xile uns 1200 exiliats, n'hi havia bastants de Mataró. Llavors tothom va intentar resituar-se. També vam rebre l'ajuda dels catalans que ja hi residien agrupats en el Centre Català. La relació amb la resta d'exiliats l'hem mantingut sempre.
Des de Xile, la comunitat catalana com vivia els esdeveniments que passaven a Europa i l'esdevenir de la dictadura franquista?
Durant els primers anys estàvem molt pendents de tot el que passava perquè tothom creia que quan acabés la guerra mundial Franco cauria. Aleshores, el meu pare i altres amics que tenien pensat tornar a Catalunya van canviar d'opinió. Veient que l'exili seria llarg, el pare va decidir posar un negoci.
Mentrestant vostè va decidir estudiar teatre. Havia estat sempre la seva vocació?
Quan tenia dotze anys vaig tenir una malaltia als pulmons i el pare em va dur a casa d'una senyora catalana que vivia als Andes. Era una dona de teatre, molt culte i tenia molts llibres. Allà vam organitzar una petita representació. Després vaig decidir estudiar teatre i vaig entrar a un grup que s'anomenava Teatro de Ensayo de la Universidad Católica. Amb ells vaig participar a set o vuit obres.
A inicis dels anys seixanta decideix tornar a Barcelona.
Quan vaig arribar a Barcelona, mitjançant en Joan Oliver, vaig contactar amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Era un grup molt interessant però mancat de recursos. Amb ells vaig participar a diferents espectacles, el més important Pigmalió. Precisament amb l'estrena d'aquesta obra finalitzo les meves memòries de juventut. A més, aquest final demostra com una persona que passa tantes vicisituds pot tornar a resituar-se.
Ha tornat alguna vegada a Xile?
No, no hi he tornat més. De vegades tens uns records dels llocs una mica idealitzats i si hi tornes els destrueixes.
Li va passar això amb Mataró?
No quan vaig venir des de Xile, però actualment sí que em passa. A Mataró hi ha edificis tan lletjos... sé que s'han de fer nous edificis, però no cal que siguin tan alts, podrien sintonitzar més bé amb el paisatge. A més, s'han invaït totes les muntanyes amb xalets. Un altre exemple, a Burriac de castell quasi no en queda res. Em sento mataronina i reconec que tinc una mica idealitzada la ciutat, per això em decepciono quan veig certes coses. Avui he observat dues senyores parlant davant un portal i he pensat dues de la meva època. Mataró no hauria de perdre aquest alè de poble que encara conserva.
I amb Catalunya?
Quan vinc a Catalunya em fa molta pena sentir tan poc el català. Estic contenta de no viure a Catalunya perquè aquí em fan enfadar moltes coses. Els catalans ja no sé on som.
I no és pitjor viure a Madrid sentint afirmacions contràries als catalans?
D'aquestes coses no en faig cap cabal. No m'agraden, però no hi puc fer res, només sóc una dona i un vot.
Llegeix la segona part de l'entrevista
