Viu a Sant Iscle i fa de professora de dibuix a una escola de Sant Andreu de Llavaneres. Assegura que dedica tot el temps que pot a la pintura. Mentre acaba de definir els darrers detalls de la seva exposició, l'artista Nefer explica com han sorgit els seus darrers quadres.
‘Marges’ és la primera exposició que fa després de la mort del seu pare. Com ho afronta?
Mira, el meu punt de partida és molt interior. Amb la desaparició del meu pare vaig estar molt de temps on l’únic que volia era distreure’m i no pensar, perquè era massa dolorós. De mica en mica vaig anar carregant piles i ara tenia moltes ganes de pintar i de dir coses. Els temes són bastant sentits, bastant profunds. He pensat amb la mort i la vida; són com dos pols entre els que tu et mous. No és una exposició lleugera, però sigui el tema que sigui, intento sempre que hi hagi una certa màgia, una certa poètica.
Per què ‘Marges’?
Havia de buscar un títol per l’exposició i volia que no fos rebuscat. Com que he partit molt de zero, em va donar la sensació que tornava a començar. I volia un títol planer. Marges vol dir moltes coses: els marges d’un camí que algú ha cuidat, el marge d’un paper, el marge que tens tu, el que et poden donar....
Les parts que veiem menys perquè estan als cantons?
Sí, també. Un marge també delimita un territori, vol dir que el pots sobrepassar... és un concepte molt ampli. I m’agradava com sonava.
Aquesta exposició és una mena de renaixement?
La pintura et fa pensar molt i per tu agafar aquest repte has d’estar fort, perquè has de pensar molt. I en certs moments de la teva vida, l’única cosa que tens ganes és de descansar, encara que sempre tens ganes de pintar. Però després de la desaparició del meu pare procurava dormir bé i no pensar en coses gaire profundes, perquè tot ja era prou profund. Un renéixer? Sí... però de fet cada exposició me la prenc bastant així. No m’agrada penjar per penjar, m’agrada que sigui un pas més i que tingui un significat.
Un pas més cap a...
Això no se sap mai... l’únic que sé és que tinc una necessitat i que m’agrada parlar de... la dignitat humana. No em conformo amb el que ja ve donat i anar seguint. És una rebel·lia, segons com. I un risc que vull prendre.
En l’acte d’inauguració de la mostra hi haurà intervenció de la ballarina Sara Moreno. Com és?
És una intervenció que jo li vaig demanar. Vaig triar tres cançons d’en Toti Soler, que m’encanten i li vaig proposar unes coreografies per ballar-les. Ella ha entès el que volia i ho ha ha traduït al seu llenguatge. Es diu Cinc Sènies, Cinc Sentits i lliga amb els ‘Marges’, amb el Maresme, que és un tema recurrent amb mi... és la nostra manera de reivindicar una terra que és una font de riquesa agrícola i també cultural. Ens equivoquem si la volem esborrar.
Tot el que es podrà veure és obra inèdita?
Sí, la gran majoria és del 2003, n’hi ha un del principi del 2002, un del 97 i després dos obres que són del 1970, que són com un testimoni, de quan tenia deu anys. Can Palauet m’ha anat bé perquè té diverses sales i a cadascuna d’ella he pogut fer una temàtica. A la sala gran he fet unes serigrafies d’un tiratge molt curt en format gran, en una sala hi ha una sèrie d’esquelets, en una altra les flors, un altre fa referència al Maresme...
Com definiria la seva pintura?
No és una pintura figurativa però per mi és real. Té com reminiscències surrealistes però no me’n considero. Figuratiu no és, conceptual tampoc... em costa molt definir-ho.
Es nota l’empremta del seu pare a nivell artístic?
La temàtica és molt diferent perquè ell és un pintor de la postguerra. Podria ser que hi hagués un aire, és inevitable, però penso que la gent em reconeix amb el meu estil. Mai m’han dit: «T’assembles molt al teu pare». Han respectat la meva obra.
Com veus el món de l’art aquí a Mataró?
No l’he seguit massa. Em sembla molt bé que hi hagi varietat. Potser hi ha un art més seriós i un altre que dóna cabuda a gent que té unes certes inquietuds i també ha de tenir el seu espai. Ara, aquesta barreja de conceptes m’inquieta una mica, perquè penso que ara hi ha molta gent que s’atreveix. Ara tothom pinta. Pintar és una cosa molt difícil, que requereix hores i hores i mesos... és tota una trajectòria. Jo penso que hi neixes bastant, així, però que requereix un treball. També penso que s’està confonent molt el comerç de l’art amb l’art en sí. Quan vols anar a exposar a una sala... del primer que et parlen és del lloguer! L’artista ho té molt fotut. De fet un negociant i un artista són com bastant oposats. Un vol acaparar i l’altre vol ser lliure. I jo, a més, necessito tenir molt de temps per mi i estar sola. No m’agrada anar d’artista. Es confón molt aquests termes, el ser artista i el fer d’artista.
