Quinze minuts abans de començar el Desvetllament Bellugós hi havia poc moviment a la Riera, com si l’expectació per un dels actes més emblemàtics de les Santes hagués desaparegut d’un any per l’altra. Res de tot això. Sobre dos quarts de dotze sortien els gegants de l’Ajuntament i començava el Bequetero en un carrer ple a vessar. Com l’any passat. Com l’altra. Com sempre. La Nit Boja és la nit més esperada de la Festa Major de Mataró i ningú la pot ni la podrà dissuadir mai. La festa a la platja del ‘Va Parir Tour’ no va deixar més lliure el camí dels gegants fins plaça Santa Anna, i tot i que es podria arribar a considerar que hi havia menys volum de gent que l’any passat, la diferència no és remarcable ni concloent.
I fins a quinze es va comptar entre la multitud durant múltiples vegades. Amb empentes, amb salts dels que no recorden que tenen gent al costat, amb una aglutinació d'humanitat que provocava que no es pogués ni baixar a terra per comptar com marca la tradició. I quinze. I què. El Desvetllament Bellugós és el que és i atrau a qui atrau. Menys pares agosarats –irresponsables- amb cotxets de nens petits respecte altres anys i la mateixa sensació de diversió, allau humana que no et permet veure enrere qui està empenyent i esforç físic a cavall entre la tradició i l’animalada del jovent desbocat. Del que beu, del que aprofita les Santes per sortir quan per edat encara no li pertoca, del que gaudeix de la seva festa major. De tots ells i de molts altres que també esperen amb ganes el Desvetllament Bellugós. En comú tenen que no el deixaran de presenciar per una sessió de música a la platja que poden viure qualsevol cap de setmana. El Bequetero sona un cop l'any.
La nit boja es manté com la gran cita de Santes, tot i tenir un desenvolupament marcadament irregular. De la intensitat del desvetllament a tots nivells –físic, musical, fins i tot d’olfacte- es passa a l’intranscendent concert de plaça Santa Anna, on toca carregar piles. Beure. Els locals amb cerveses a un euro s’imposen als que van triomfar amb ofertes a dos. I cap amunt. La pujada és molt més tranquil·la i menys massiva. L’exemple és que aquí sí es pot un ajupir per comptar fins a quinze al costat dels gegants; a la baixada amb prou feines es respira.
Amb els gegants dormint dins l’Ajuntament, el correfoc recupera la intensitat de la nit amb la pluja de foc de les diableses, les traques que cobreixen el cel i les figures. És l’hora de l’adrenalina pura i de l’abús. L’hora dels que es disfressen de lladres i ballen sota el foc, l’hora de qui domina l’element cremant i el fa servir per banyar als que dansen, atacar als que s’anxoven en els portals. Hora dels valents. Per fer front al foc i per fer front al calor de tot plegat: corredisses, roba, momerota. I de nou llarga pausa. Altibaix fins a la ruixada.
Si no hi ha efecte dissuassori al desvetllament, menys a la Ruixada. Els actes són els mateixos, les liturgies també. Espera més del compte abans no arrenca, com no pot ser d’una altra manera, amb la veu d’Espertac Peran. 23 anys de ruixada anuncia, la pregunta és si la veu d’aquestes més de dues dècades sempre ha estat la seva. Possiblement no, però ho sembla. En tot cas, ‘We are Young’ obre la sessió reivindicant un acte que viu de l’aigua. Aigua que surt amb Blues Brothers, com sempre. El 'com sempre' no seria problema si no fos pel pupurri musical -hi ha cançons noves, però la sensació és que cada any sonen les mateixes- que es dilueix entre els litres d’aigua que van caient.
A la cabina, un discjoquei que canvia bruscament de pistes i que té sota el braç dues notícies: una dolenta i una de bona. La dolenta és que la seva principal habilitat és treure els greus de les cançons de manera aleatòria i sovint. La bona, que sap tornar-los a posar. Entre això i les contínues interrupcions, ja sigui per parlar en un intent fallit d’animar al respectable –al contrari, tallen el ritme- o per demanar que ningú pugi a les estructures de la pista, seria de suspens. Però l’aigua que cau tot ho salva. És la ruixada, i tant és que es barregi el chipirón amb festes paganes, Flying Free de Pont Aeri i l'enèsim hit de Pitbull. Mentre caigui molta aigua. Fins que la nit boja, de nit, ja no en tingui res.
-