El programa Tarda Tardà, actualment a IcatFM, compleix 25 anys. Al capdavant hi ha el mataroní Jordi Tardà, periodista i crític musical i conegut també per les seves passions pel col·leccionisme, pel personatge de Tintín, o per ser l’impulsor de la Fira del Disc. A finals de l’any vinent veurà fet realitat un somni: la inauguració del Museu del Rock a Barcelona.
Com celebrarà els 25 anys del Tarda Tardà?
Hem fet una tria de 25 cançons d’aquests quart de segle. No són ni les de més èxit ni les millors, però ens ajuden a recordar la història del rock en aquest temps, explicar anècdotes i històries del programa. És un concurs en que els oients n’han de triar cinc per ordre de preferència, i pel sol fet de participar tenen un regal assegurat. Farem actes importants al llarg de tota la temporada, però encara no els podem anunciar perquè estan supeditats a la seva rendibilitat econòmica. Pensem que cal celebrar-ho, perquè estar 25 anys en antena ininterrompudament, en una emissora pública, amb el mateix conductor... no és gaire habitual. El més gratificant d’això és conèixer gent que potser ara té 40 anys i fa 25 que ens escolten, i que ara ho fan amb els seus fills. Aquest relleu generacional ens recompensa molt.
Vostè també té 25 anys més. Segueix escoltant rock amb la mateixa energia?
Amb la mateixa energia i passió. Penso que una de les coses que hem aconseguit al programa és saber-nos moure amb el temps. A mitjans dels 80 havíem arribat a posar maquetes en cintes de caset de grups que encara no tenien contracte discogràfic però els trobàvem interessants. I ho hem seguit fent, evidentment ja no amb cintes, però mirant sempre nous grups. Això fa que ens entrin oients de totes les edats.
Els vells rockers no moren mai, però... s’aburgesen?
Els grans rockers estan aburgesats, però ja ho estaven abans. Passa que quan eren joves es notava menys. Fora de l’escenari són com tothom, amb casa, família, hipoteques per pagar, amb ganes de fer vacances... Sovint per alimentar la faceta artística es fan coses fora de mida. Però a mi el que m’entusiasma és veure que segueixen actius, i que als estadis amb milers de persones l’avi, el fill i el nét ballen el Satisfaction.
Per molts grups nous que surtin, els Stones sempre els número 1.
Jo no tinc capacitat per dir quin grup és millor o pitjor, jo només dic el que més m’agrada a mi, ho explico per antena, i tinc l’esperança que la gent s’hi enganxi. No li puc dir a una persona: el que vostè escolta és dolent i el que jo escolto és bo. Això seria un acte de prepotència i manca de respecte. Al Tarda Tardà hi posem la música que m’agrada a mi i al meu equip, i la que no ens agrada la ignorem, però no la despreciem. Ara, som molt addictes als artistes que ens interessen, i en ocasions, al mateix programa, hem posat cantants o grups que poc tenen a veure amb el rock. L’únic motor del programa és la passió, l’única cosa imprescindible per treballar al Tarda Tardà és ser un apassionat.
Passats els anys, Michael Jackson serà més recodat per la seva música o per la seva vida privada?
Vaig escriure un llibre sobre Michael Jackson a principis dels 80, i ja vaig veure aleshores que era una víctima dels paparazzi. Aviat es publicarà un llibre del Mag Lari sobre Jackson, amb pròleg de Manel Fuentes i epíleg meu, i en que explico que diuen que Jackson ha mort, però jo poso els seus discos i continua cantant igual de bé, i a mi això és l’únic que m’interessa. Jo em vull quedar amb aquest Michael Jackson, i em sabria greu que l’altre se’l mengés, ha deixat un llegat musical molt important.
El col·leccionisme de discos s’acabarà? Ara tothom es descarrega la música per internet.
Penso que el col·leccionisme no morirà mai, perquè els mateixos artistes se’n cuiden de fer edicions especials de totes les seves obres. El col·leccionisme és producte de la mitomania, i per tant no pot morir. El que sí desapareixeran són les botigues de discos, perquè la gent ho comprarà tot per internet, i els artistes s’aniran acostant al camí de Radiohead, que ja han dit que no faran mai més àlbums, sinó que a mesura que vagin fent cançons les aniran penjant a internet i la gent se les podrà baixar. I serà dels concerts en directe que n’editaran discos, que també es vendran per internet. S’acabaran els intermediaris i la relació entre l’artista i el seu públic serà directa.
El Museu del Rock, finalment l’octubre de 2010.
Sí, això és el que m’han dit fa pocs dies. Havia de ser aquest 2009 però la crisi ha endarrerit les obres.
Li sap greu que la seu no sigui Mataró?
Barcelona va córrer més. L’Ajuntament de Barcelona va ser el primer que em va venir a buscar. Hi havia el projecte de reconvertir la plaça de toros de les Arenes en un centre comercial, i tant l’Ajuntament com la Generalitat volien que hi hagués un element diferencial, i aquest podia ser el Museu del Rock. Però a Mataró, com és sabut, hi haurà la primera subseu del Museu, hi donarem totes les facilitats, tot i que encara no està clar el lloc.
On té tot el material que s’ha d’exposar?
Fa anys que està en un lloc que no puc dir per raons de seguretat. Estem escollint ara les peces que aniran al Museu, perquè tot no hi cabrà.
Tintín és un personatge que es troba a les antípodes del “drogues, sexe i rock’n’roll”, però també l’apassiona.
Sóc un apassionat d’Hergé, l’autor de Tintín, i dels germans Marx. Tant dels uns com dels altres també tinc molt material i n’he fet exposicions didàctiques que van fent gires per tot l’Estat. Jo de petit aprenia més geografia amb els llibres de Tintín que amb els de l’escola, i també història contemporània.
Tot el que ha explicat és Paraula de Stone?
És Paraula de Stone.
-