Tan important com l’obra de Salvador Espriu és el seu exemple personal i la seva contribució a la construcció nacional catalana. Aquesta és la idea que va transmetre el periodista Agustí Pons a la conferència sobre Salvador Espriu que va pronunciar dijous passat, dia 18, a l’Ajuntament. Pons, autor d’una biografia sobre l’autor arenyenc, va protagonitzar així la conferència institucional en motiu de la Diada de Sant Jordi, dedicada aquesta vegada a Espriu coincidint també amb la celebració del seu centenari. Pons va repassar els tres aspectes pels quals considera que Espriu és una figura capital dins la cultura catalana: per la seva obra, pel seu exemple personal i per la seva influència social.
Pel que fa a l’obra, el conferenciant va destacar el fet que tot i no ser molt extensa ni haver estat massa llegida pel gran públic, sí que ha estat una obra tinguda en compte pels crítics i pels estudis literaris. En aquest sentit, Pons va assenyalar que no es pot deslligar l’obra d’Espriu a la seva pròpia trajectòria vital, que va repassar a través d’algunes anècdotes de la seva infància i joventut. Espriu, que va patir una greu malaltia de petit, va dedicar els anys de repòs a llegir compulsivament i va desenvolupar així una intel·ligència superior a la dels nois de la seva edat. A la universitat, en els temps previs a la República i envoltat d’un ambient altament intel•lectual, Espriu va acabar de posar les bases de la seva obra. Segons va apuntar Pons, la seva estricta formació explica que Espriu “es mirés el món amb certa superioritat moral, però també amb un nivell d’autoexigència que el portava sovint a l’angoixa”.
Referent durant la dictadura i la postguerra
L’arribada de la Guerra Civil va trencar el somni republicà que Espriu i altres intel·lectuals de la seva època havien viscut, i “el va marcar per sempre”. La mort del seu pare el va obligar a acceptar una feina de notari per poder mantenir la seva família, professió que va desenvolupar durant vint anys i que va compaginar amb l’escriptura de les seves obres, sempre escrites en català. Pons va remarcar com Espriu va ser un referent per la cultura catalana ja durant els anys més negres de la postguerra, gràcies a la seva influència a la revista Ariel, i més tard, als anys seixanta, entre els intel•lectuals marxistes que també el van reivindicar. Obres com ‘Antígona’ o ‘Cementiri de Sinera’ reflecteixen el pensament i sentir d’Espriu davant la guerra civil i l’enyor de les llibertats perdudes, mentre que a ‘La pell de brau’ va expressar la possibilitat que Espanya es convertís en una “nació de nacions” on es respectessin totes les cultures i llengües que hi cohabiten.
A mode de conclusió, Pons va assenyalar que Espriu, juntament amb Candel i Maria Aurèlia Campmany, va ser un dels intel·lectuals que més van influir en la definició de l’estructura del país durant la transició: “Van ajudar a dissenyar el terreny de joc de la Catalunya que surt del Franquisme”, va concloure.