Si el que ha de pretendre un teatre públic és fer propostes de qualitat per a una audiència ben àmplia, això és el que va aconseguir diumenge passat el Monumental amb l’obra que encetava la programació de la segona part de la temporada. Un èxit.
Mereixements
El públic que omplia a vessar platea i amfiteatre va poder gaudir de la funció de ‘Señora de rojo sobre fondo gris’, versió escènica de la novel·la de títol idèntic que Miguel Delibes va escriure el 1991 evocant la figura de la seva dona, Ángeles de Castro, que havia mort prematurament disset anys abans.
L’espectacle, creat el 2018 sota la direcció de José Sámano, ha anat girant per escenaris d’arreu. Sempre amb molt bona recepció, perquè els seus mèrits són remarcables. En primer lloc hi ha la potència literària del text. També la destresa amb què ha estat adaptat perquè el seu caràcter exclusivament narratiu funcioni com a trama dramàtica. Hi destaca igualment la idoneïtat d’una posada en escena volgudament simple, directa, que la fa apreciable per l’espectador. I sobretot hi ha el protagonisme de José Sacristán, que als seus 85 anys en fa una interpretació magistral.
Alter ego
A ‘Señora de rojo sobre fondo gris’ l’autor ens exposa el soliloqui del personatge de Nicolás, un pintor reconegut que perd la inspiració des que Ana, la seva dona, va emmalaltir. Ella era el motor de la vida compartida per tots dos i el seu ocàs fa enfonsar-lo en un buit existencial. Mal refugiat en l’alcohol, vol intentar esmorteir el dolor dels records i no se’n surt. Es mostra anímicament trencat i no pot eludir l’evocació constant de la que “amb la seva sola presència alleugeria la recança de viure”.
En aquesta elegia recurrent que té el ressò d’una confessió, però que també és un diàleg amb ell mateix, s’hi discorren no pocs pensaments sobre la convivència amb la persona estimada i sobre com el progrés de la malaltia la va condicionant, quan es trenca successivament cada bri d’esperança fins a la consciència de la mort imminent.
Malgrat la coloració de plany, el relat és significadament un cant d’amor que combina passió i realitat. Miguel Delibes el situa en el context històric del declivi de la dictadura franquista i de la repressió que aquesta va exercir fins al darrer moment. Així reforça la pista autobiogràfica: Nicolás és el seu alter ego.
Convicció
L’habilitat amb què la novel·la ha estat transposada al teatre podria haver donat peu a una representació d’una correcció purament convencional. I ja estaria bé. Però és més: la interpretació de José Sacristán li dona una dimensió singular.
L’actor, que va compartir amistat amb l’escriptor, ha emprès aquest muntatge com una aposta personal que culmina una trajectòria de més de seixanta anys als escenaris, el cinema i la televisió. La convicció amb què dona vida a un text que es nota que aprecia fa que el transmeti al públic impregnat de veracitat. És una hora i mitja d’un fluir d’afliccions i de temences en què també es fa present la ironia, un difícil exercici monologat que emociona perquè es percep molt proper. Cada frase la modula amb l’articulació, amb el gest, inclús amb el parpelleig que n’apuren el sentit. Tot un recital que és d’agrair.
I és que, enmig de molts altres encerts, el seu to provecte –per edat i per experiència– confereix força moral a un dels postulats nuclears de les paraules de Delibes que tothom pot fer seu: “amb els morts sempre hem de lamentar no haver-los dit prou com els estimàvem”.