El Capgròs especial dels 40 anys d’aquesta capçalera no podia tenir una portada qualsevol. L’abril de 1984 la nova revista dels mataronins es presentava en societat amb la icònica imatge del Macer Rialler, un dels Nans de la Ciutat. Quatre dècades després, aquesta mateixa figura torna a ser protagonista però ho fa a través de l’art de Jordi Prat Pons. Aquest artista -que també va exposar a Espai Capgròs- treballa amb molt segell propi tècniques com el collage i s’expressa artísticament a partir del reparofitament de papers i d’altres materials com llibres que anirien a la brossa. Ell és avui en una un dels creadors mataronins més consolidat a nivell fins i tot internacional.
Autor del cartell de Les Santes 2018, quan va fer un Robafaves que tothom recorda de memòria, el 2020 va elaborar un Macer Rialler seguint el mateix estil i sèrie. És el quadre de la portada i el punt de partida per dedicar-li a Jordi Prat i Pons aquesta entrevista
Com i quan vas fer aquest ‘Macer rialler’ que remet tant al teu cartell de Les Santes i que és portada de Capgròs?
Aquest quadre és doble, juntament amb el Macer seriós, i són del 2020. Els vaig presentar en una exposició a La Destil·leria. Són de la mateixa filosofia que el meu cartell de Les Santes però amb l’afegit que tots els papers que faig servir són de pòsters de Les Santes, tant del meu any com també d’altres. Tot el paper és provinent de cartells de la Festa Major. La gràcia és aquesta. El tinc a la venda, per cert.
La teva etapa actual és d’una mena de collagista de llibres, fent grans retrats a partir d’aquests.
Jo arribo al llibre des del collage. El continent és el paper i el contingut defineix ben bé el que creo, sempre emmarcat en un context de reciclatge, de reutilització. Sense voler-ho i abans d’ara que estigués de moda com ara. Jo he fet collage sense pensar-ho massa de la mateixa manera que he reutilitzat altres materials.
Abans treballaves reutilitzant paper i després llibres però el pas d’un a l’altre té a veure amb l’esclat de la pandèmia.
Ve d’una mica abans, la idea. Però no la feia. Tenia 8.000 llibres a casa pendents de tenir temps i òbviament allò va ser bàsicament tenir-nos tancats i poder tenir aquesta disponibilitat i vaig començar. Vaig estar 10 mesos per fer el primer, el Van Gogh. Va ser tot un experiment. Jo treballo amb els llibres igual que amb els papers, per mi són els colors. En lloc de barrejar-ho a la paleta, jo disposo els llibres. Poso els llibres en estanteries i vaig muntant el retrat. Però és clar, no és tan fàcil com copiar una foto. Ho has d’adaptar al que tens i per tant adequo les obres, invento, creo tonalitats, treballo profunditats. És tot una feina de barrejar colors.
Si has de tocar els colors i omplir bé la paleta, això suposa molts llibres. Quans en pots tenir ara a casa?
Uns 25.000, ara. Però en podria tenir deu cops més. Normalment recullo donatius de persones o d’entitats com el Llibre Viu, que em donen els llibres que van a la brossa. Jo treballo amb els que ja no vol ningú. La feina és organitzar-los per saber quins colors i possibilitats hi ha.
El que és innegable és que tens un estil propi i que les teves obres són fàcilment reconeixibles.
Sí però aquí la gràcia és que he anat canviant de tècnica i he mantingut això. Jo vaig començar pintant bodegons d’ampolles i llavors era ‘el de les ampolles’. Després vaig ser el del collage i ara sóc el que fa coses amb llibres. No està malament que t’etiquetin i que t’identifiquin, perquè sempre t’obre portes i et fa conegut.
Aquesta etapa actual és la que t’ha donat més projecció mediàtica o presència als circuits d’art?
Gràcies a fer paper puc fer la passa als llibres, i gràcies als llibres sí que vaig poder fer per exemple l’exposició al passeig de Gràcia de Barcelona. En aquesta fase he acabat trobant un sistema que em permet muntar fàcilment. També combinar collage i llibre. Ara tinc obres com l’Anna Frank, que anirà a Amsterdam.
Com esculls quins personatges retratres amb llibres, és ideologia?
Busco que em diguin coses, sempre. No només amb els retrats. Jo el que faig m’ha de dir quelcom. Vaig començar amb en Van Gogh, després amb el David, l’Anna Frank òbviament per tot el que suposa i per la seva relació amb els llibres i a Luther King vaig trencar una mica. Ara tinc pensada una altra obra que ja no serà un personatge: ja he vist que sé fer retrats i variaré una mica. Sí que miro d’anar més enllà de la foto: per exemple l’Anna Frank la faig a partir d’una foto seva de petita però la porto a l’edat amb la que va morir.
Fora potser ets l’artista dels llibres. A Mataró sempre seràs el d’en Robafaves sense cara pel cartell de Les Santes.
Sí, això quedarà. Va generar moltes opinions i crítiques, i també molt de joc. Que parlin de la teva obra, encara que sigui malament, és el millor que hi ha. Ho tinc tot guardat perquè tot el que es va generar va ser molt maco. Potser no és el millor cartell però crec que va ser una samarreta molt exitosa: encara ara la veig pel carrer i òbviament fa gràcia.
Com se’t va acudir aquell cartell tan resolutiu?
Va ser un cartell molt marcat pel tempo. A mi em van donar només dos mesos per fer el cartell, pel que només vaig fer una obra. Vaig mirar els històrics i vaig veure que feia anys que no sortia en Robafaves en solitari i a partir d’aquí vaig plantejar una cosa moderna, a la meva manera.
A Mataró has tingut presència però bàsicament has fet carrera a fora.
He exposat força com al propi Espai Capgròs, a La Destil·leria, a la Caixa Laietana i a l’Ateneu. I a la Fundació Iluro o al Museu Bassat. Jo sempre he pensat que jo m’he de guanyar la vida fora de les administracions públiques. Trobo molt lícit que la gent faci coses per ajuntaments, però per mi no és el meu target. No vull ser subvencionat. Per això des de jove vaig anar a França o als Estats Units. Jo no em considero un artista local ni crec que hagi de viure de la gent de Mataró: he d’obrir ventall a tot arreu i per això he tingut més oportunitats, perquè he tocat tecles a fora.