El 1962 l’Ajuntament de Mataró s’havia compromès a urbanitzar l’espai que havia quedat mig en ruïnes, unes cases darrera de la casa de la ciutat. La Caixa d’Estalvis de Mataró, veient que el projecte no progressava, va demanar permís per fer-se càrrec de tirar-lo endavant. Així es configurà la plaça Pius XII, part de la que avui és la plaça de l’Ajuntament. Era una placeta amb un gran i bonic esgrafiat mural, obra de Santiago Estrany. La plaça fou coneguda com a plaça dels ninots. Acompanyant el mural, a la part baixa, el 1963 la Caixa va promocionar erigir una rèplica en bronze de l’escultura de la Flora de Damià Campeny, escultura avui traslladada a la Ciutat Jardí. Més endavant, es portà a cap la desaparició del mural de Santi Estrany, degut a l’enderrocament de l’antiga fleca seu de l’Escola d’Arts i Oficis des del 1886. Fet que va generar opinions contraposades, com sempre que s’altera la configuració urbanística de la ciutat.
El 1988, amb motiu de la commemoració del 125è aniversari de la Caixa d’Estalvis de Mataró, posteriorment Laietana, s’aixecà l’escultura Mataró que presideix la plaça. És una figura de bronze de Manuel Cusachs i Xivillé, situada a la banda alta del gran espai rectangular. Fimbradissa i airosa, plena de vida com és habitual en l’obra escultòrica de l’artista mataroní. És un goig contemplar-la seguint les canviants clarors tonals del pas del dia. Confereix aquella elegant placidesa que tan s’agraeix.
Vaig tractar l’escultor Manuel Cusachs i Xivillé, sento per ell una especial deferència per l’obra seva tan nostra, tan encomanadissa que no et deixa indiferent. Obra d’un artista sensible, exigent, amb la constant preocupació de fer-se entendre. Cusachs, admirador del seu mestre, el dibuixant mataroní Manuel Cuyàs i Duran, no va abandonar aquella elegància allunyada de la rigidesa plàstica en què estem acostumats. L’obra escultòrica de Cusachs sempre respira pels quatre costats.
En el cas de l’escultura Mataró, juvenil i atractiva, la ciutat i el país són presents sense grandiloqüència. L’amic Pere Tió, el savi ambulant en el millor sentit de la paraula, m’ha explicat molt bé la decisió de la Caixa de situar-la en lloc preferent de la plaça, damunt sòlida peanya de granit on hi ha inscrits uns fragments de la poesia Mataró de Josep Punsola, poeta emblemàtic de la nostra renaixença de postguerra.
La plaça m’és sovint camí de pas i l’esvelta escultura mai no deixa d’interessar-me: la noia avança iniciant la passa, braços enlaire amb bandera i ram de mata. Sempre bella i mai igual, les llums del dia hi juguen a tothora: a migdia reflecteix la seva ombra a la façana del Museu de Can Serra (una magnífica fotografia de Ramon Manent n’és testimoni) i cap al tard és perfilada en el dolç contrallum de ponent.
És una bella representació de Mataró que ens cal valorar i preservar, una realització artística de primera magnitud de Manuel Cusachs i Xivillé, identificadora i icònica de la nostra ciutat.