El 24 d’abril és el dia de Sant Fidel. Res a fer, pobre, ni com a dia ni com a sant amb el seu directe antecessor, el pletòric Sant Jordi. Però com que aquest any la pluja, el vent, la pedregada i el mal suspens comunicatiu van decapitar per darrere el 23 d’abril mataroní, va tocar inventar-se una recuperació: com els exàmens de setembre, una Fogonada 23 hores després. El millor Sant Fidel de la història.
Sense aquell bullici que quasi xarbota després de tot el dia de Sant Jordi, la Fogonada recuperada va ser un exercici col·lectiu de ganes de no sumar un tercer any sense un acte com aquest. Un exercici de voluntat i de fidelitat, com el sant del dia. La gentada era ingent (i molts pares demanen que es quedi les nou com a hora més propícia a la canalla que les deu) i les ganes de recuperar el quadre plàstic pre-pandèmic hi van multiplicar l’expectació.
Desbocades de ganes, les famílies van sortir al carrer. També els costava d’aguantar-se les ganes, tant temps de cotilles i formats adaptats després, a Diablesses, Tabalers do Maresme, Drac, draguers i tabalers. I enmig la fantasiosa fàbula de la llegenda, el Boc canviant de banda de la Plaça Gran però mantenint el traç i ja rere l’Ajuntament un Sant Jordi portentós i a galop de cavall fent acabar bé la història.
Els voltafocs, preciosos
Els voltafocs van tornar a ser els moments culminants. Un ball d’espurnes que obsequia perfum de pólvora al so propi de La Coixinera i un espectacle hipnòtic que encén de color carbassa les places Gran, de Santa Maria i de l’Ajuntament. Recuperar el ritual, fer-ho de forma compartida i enllestir el primer gran acte de cultura popular després de la Covid va ser un exercici d’alegria.
Caldrà encendre-li sempre alguna espelma d'agraïment (o algun petard) a Sant Fidel per haver-li salvat el cul (i la Fogonada) al sempre preeminent Sant Jordi.