“Aquest matí haguéssim fet caixa, però obrim a la tarda i ens cau un xàfec. A Mataró no falla, sempre plou per la Fira!”. Enrique Granell és el propietari de la Muntanya Goldmine i alhora el president del Gremi de Firaires de la província de Barcelona. És divendres, els infants han tingut festa a l’escola, al matí ha lluït un sol espaterrant i a la tarda, quan les més de 130 atraccions que hi ha enguany a la Fira de Mataró comencen tot just a engegar motors, la pluja ho aigualeix tot. Què seria de la Fira sense una de les seves moltes tradicions. Parlem de nou al cap de tres dies. El cap de setmana ha estat meteorològicament complicat però el bon temps s’acaba imposant i les perspectives son bones fins al dilluns 23 de maig, el darrer dels onze dies de la Fira de Mataró.
Granell passeja pel recinte del Nou Parc Central, ple com un ou fins a punt d'aclaparament, i s’atura a saludar i conversar amb gairebé tots els firaires i paradistes. “Això és com una gran família”, li diu la Rosa Román -xurrera des de fa més de 30 anys- una frase que es repeteix com un eco en el gremi. “I com en tota família, amb alguns et portes més bé i amb altres no tant, però aquí estem per donar-nos suport entre tots”, afegeix Francisco Notario, darrere la seva parada de coco i xufes. La família és un concepte clau en aquest món: la majoria dels propietaris d’atraccions i paradetes són la tercera o quarta generació que s’hi dediquen, ajudant des de petits als seus avis i pares fins que hereten les instal·lacions, i esperant que els seus fills ho mantinguin. “Però avui ja no deixen que els nanos et donin un cop de mà, fins als 16 anys res!” lamenta en broma Jose Julio Rodríguez, el propietari del mític ‘Pulpo’, al peu del canó des de 1980.
Els infants ja no treballen a la fira, però sí que hi segueixen acudint en massa, estirant del braç als seus pares atrets per les llums delirants, la música enganxosa i les olors penetrants. I això que la competència en el món de l’oci és bestial. “Abans hi havia la fira i poca cosa més, per això tothom venia, avui els xavals tenen la Playstation, les discoteques, els centres comercials i tot el que vulguis”, diu Granell. En un món on tantes tradicions queden escombrades per l’avenç imparable del temps i dels canvis de costums, la Fira es manté dempeus, enlluernant petits i grans. La de Mataró no és una fira qualsevol: tots els firaires l’assenyalen com una de les millors de Catalunya. “A tot arreu on anem coincideix amb la festa major excepte aquí, on la Fira és la Fira i punt”, explica José Quirós, que porta el Tren de la Bruixa des de fa 60 anys.
La Fira d'abans i la d'ara
Mataró ocupa un lloc especial per a la majoria de firaires. “Encara me’n recordo quan el Camí de la Geganta era tot de sorra i aquí on estem, un camp de clavells”, rememora Quirós en conversa amb Granell, que compara el divertidíssim caos que era la Fira de finals dels 90 amb l’actual, molt més civilitzada. “Totes les casetes i atraccions apinyades al voltant de l’avinguda del Corregiment, ni cinc metres d’ample tenia, la gent semblava que anés en processó, com sardines en llauna, amb la música sonant a tot volum, tot obert fins a les quatre o les cinc de la matinada. Què bèstia era tot allò! Eren altres temps”. La Rosa, mentre serveix xurros als primers clients de la tarda, s’hi suma. “Llavors anàvem tots amb la nostra roulotte, ens quedàvem a dormir a la ciutat on ens instal•làvem, era una mica com un circ. Ara tot és diferent, tothom tanca la parada i a casa seva a dormir”. Res és igual, potser, però poques coses mantenen un sabor “d’abans” tan intens com la fira. L’obstinació dels firaires és el que ho fa possible, contra vent i marea.
Buendía i Granell, dos firaires de tota la vida, a una cabina de la nòria