El públic mataroní i maresmenc podrà gaudir de quatre obres de teatre i dos de dansa que presenten en el seu conjunt un nivell elevat i que destaquen pel seu eclecticisme i la capacitat d’atreure públics diferents.
Espectres
El Monumental aixeca el teló amb un dels muntatge més mediàtics: Espectres, de Henrik Ibsen, dirigit per Magda Puyo i amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas com a protagonistes. En aquesta obra produïda per Focus, Puyo pren un dels grans textos del dramaturg noruec, que se centra en un personatge femení que vol despendre’s de les cadenes imposades per una societat de moral caduca i hipòcrita, i realitza tota una pirueta per adaptar-lo als temps actuals (per exemple, el pare de família, encarnat per Boixaderas, passa de ser un pastor luterà a un advocat de l’Opus). Tot i que aquest fet va aixecar controvèrsia entre la crítica barcelonina, la presència d’un repartiment tan televisiu ha atret molt de públic. Tere Almar defensa l’obra i la seva directora. “Sempre li ha agradat sacsejar i donar la volta als clàssics, arriscar, tot i que un creador no sempre la pot encertar”, matisa.
Germanes
La temporada de teatre i dansa acull una segona obra produïda per Focus. Es tracta de Germanes, basat en l’obra Tres germanes, de l’escriptor rus Anton Txèkhov. Dirigida per Càrol López, és potser el muntatge d’aquesta tardor a Mataró que ha rebut més bones crítiques des de la seva estrena al Teatre Villaroel. “És un espectacle vital i de bon veure” (El Mundo). “Germanes aconsegueix amb escreix tots els seus propòsits i es converteix en una de les petites joies que cal tenir en compte aquesta temporada” (Time Out). Carol López confirma la coincidència de la seva gran capacitat per a l’escriptura teatral amb el seu bon ofici de directora” (La Vanguardia). Un cúmul d’elogis per al muntatge, un dels grans èxits de la primavera passada a la capital catalana.
El Llibertí
Diderot ha de definir el concepte de “Moral” per a la Enciclopèdia, que se’n va immediatament a impremta. El temps vola, però el filòsof es veu constantment interromput per quatre dones: una misteriosa i exuberant pintora que el vol retratar nu; la seva esposa que li deixa anar indirectes sobre una possible infidelitat; la seva jove filla Angèlica, que li va bullir el cap amb les seves passions pels homes més grans; i la filla d’un baró que vol deixar de ser verge. Aquest és l’argument d’El Llibertí, d’Eric Emmanuel Schmitt, dirigit per tot un clàssic del teatre català, Joan Lluís Bozzo, que s’ha convertit en un dels grans èxits de la temporada teatral. Com diu Tere Almar, ja s’ha convertit en “tot un clàssic”. Una obra fresca, divertida i amb ritme.
La forma de les coses
Una de les grans sorpreses de l’any a Barcelona, aquesta àcida comèdia s’ha fet amb els cors dels espectadors des de la seva estrena al Teatre Lliure. La forma de les coses és obra del nordamericà Neil Labute, escriptor, guionista, dramaturg i director de cinema considerat l’hereu directe del genial David Mamet. Precisament amb una obra de Mamet, Els Boscos, va debutar com a director Júlio Manrique, que amb La forma de les coses torna a demostrar el seu talent en la posada en escena la història d’Adam, un bon noi que peca d’innocent i que cau rendit als peus d’una artista jove, cruel i intel·lectualoide que el farà anar pel camí de l’amargura. Després de representar-se a Mataró, està previst que torni al Lliure. No volen que ningú se la perdi.
Mis pies te contarán
En l’àmbit de dansa, la temporada s’allunya per un cop de les coreografies contemporànies i aposta per una obra més accessible i destinada a tots els públics. Mis pies te contarán, de la companyia madrilenya Megaló-Teatro Móvil, és un viatge generacional pels diferents hàbits de ball dels darrers cent anys. “És un recorregut per la dansa a través de diverses èpoques”, explica Nicolás Rambaud, director coreogràfic de la companyia, “en què analitzem les diferències que hi ha, per exemple, entre el ball dels nostres avis als envelats i el dels nostres germans petits a les discoteques”. Un treball d’investigació, a través de fotografies d’època i testimonis directes, que a escena es representa amb un total de 9 ballarins i un fil conductor, una narració, que dóna sentit al salt constant d’èpoques.
L’arquitectura dels desitjos
Dansa Trànsit, dirigida per la coreògrafa mataronina Maria Rovira, torna a exercir aquesta temporada el seu paper de companyia resident a la ciutat presentant en primícia la seva nova obra, L’Arquitectura dels Desitjos. Com ja va fer amb El Salt de Nijinsky, Trànsit interpretarà el muntatge com un work in progress, és a dir, com un treball en procés, sense tenir l’obra finalitzada i sense por de mostrar-ne les costures. Una invitació a descobrir el procés de treball d’una companyia de dansa i la seva evolució a l’hora de crear un nou espectacle.
