Vides de firaires: una qüestió de família

Enrique Granell: el ‘sheriff’ de la Fira
“Fa uns 3 anys que tinc la Muntanya Goldmine, inspirada en el far west. Abans portàvem la Fórmula 1 i la vaig canviar per una atracció més petita i senzilla. Però vaja, a la fira hi he portat de tot: tómboles, un ‘Pulpo’.... Tinc 51 anys i tota la vida he mamat això. Sóc tercera generació de família firaire, els Redolat. La meva filla agafarà el testimoni i tinc germanes i cunyats que també s’hi dediquen. Ser firaire és quelcom especial, però alhora una feina més: al matí et lleves, portes els nens a l’escola i te’n vas a treballar fora de la teva ciutat, només que cada setmana et desplaces a un lloc diferent. Per què es manté la Fira? Perquè la gent que ve aquí amb ganes de divertir-se encara ho aconsegueix. Clar que hi ha Port Aventura, però el Dragon Khan no el tens al costat de casa”.

Pepe Buendía: fent rodar la nòria més gran de l'Estat
El meu avi portava una nòria de fusta. Funcionava amb un sistema de cremallera que feia un soroll terrible. I aquí em veus, amb la nòria més gran d’Espanya. La vaig comprar fa 10 anys. I tant que me la vaig jugar, per poc no m’arruino un parell de cops. Per què no venim cada any a Mataró? Perquè no és rentable, preferim anar alternant ciutats, així si no repeteixes cada any generes més expectació entre la gent quan finalment arribes. Hem estat a Barcelona, Palma, València, Bilbao... M’agradaria ser més temps a casa, amb les nenes. Això no és un treball normal, ser firaire és una forma de vida. Quan ets jove t’enganxa perquè la fira és molt xula, però a mesura que et fas gran es fa més dur. Malgrat tot, el que faig m’omple. Amb una atracció com aquesta, tan gran i delicada, pots acabar amargat amb els trasllats, el muntatge, totes les mesures de seguretat. Però quan la veus muntada, no té preu.

José Quirós: 60 anys a cop d’escombra
“El meu és el tren de la bruixa més antic del país. La màquina del tren és la mateixa que vaig heretar dels meus pares, la resta ho he anat canviant. Avui tinc 63 anys i quan en tenia 4 ja els ajudava amb l’atracció. M’he passat la vida donant cops d’escombra! M’alegra molt veure com els nens d’abans tornen avui a visitar-nos, convertits en pares que hi porten les seves criatures. Aquí a la fira anem tirant, alguns encara ens defensem perquè els infants segueixen venint, però altres ho passen força malament, en especial a les casetes, on la crisi ha fet autèntics estralls”.
"A les atraccions encara aguantem, però a les casetes la crisi ha fet estralls"

José Julio Rodríguez: del torró dels avis al ‘pulpo’
“Els meus avis van començar als anys 60 venent torró. Llavors no hi havia atraccions, només llocs de menjar i coses com el ‘porc gegant’, la ‘dona-cocodril’... Era un altre món. Uns anys més tard l'avi va començar amb les rodes de cavallets, que giraven a mà. Tenim el ‘Pulpo’ des de 1980, i des de llavors mai hem fallat a Mataró. Jo vaig començar de ben petit ajudant el meu pare, però avui als nanos no els permeten treballar fins als 16 o 17 anys, i així surten de mandrosos! La feina de firaire ha canviat molt avui tot és burocràcia i normatives, i això vol dir més despeses. Entenc que tot evoluciona, però tot plegat a vegades es fa una muntanya".

Rosa Roman, els records de la “gran família”
“Ja ni me’n recordo de quan els meus pares van obrir la primera parada. Llavors era una caseta de tir. Tant ells com jo i el meu marit hem gestionat de tot, però ara ja fa 30 anys que estem amb els xurros. Com eren les coses fa tres dècades? Molt diferents. A la fira érem menys gent, i funcionàvem com una gram família, convivint dia i nit, tothom amb les seves roulottes. Avui és una altra història, però encara hi ha un cert aire familiar. Arran de la crisi la cosa s’aguanta, però amb pinces. Mataró segueix sent una de les grans fires de Catalunya, però hem baixat la facturació més d’un 40%. Som un article de luxe, quan clar que prioritzaràs el pa i la llet que no pas els nostres xurros. Sort que els nens encara volen venir a la fira avui. Ells són el nostre pal de paller”.
"Avui la relació entre firaires no és com abans, però encara hi ha un aire familiar"

Robert Barbena: l’entrepà de bacallà que només es pot menjar a la Fira
“El negoci el van començar els meus avis i ho va heretar el meu pare. Va morir quan jo només tenia 20 mesos, i ara tinc 24 anys. La meva mare va voler mantenir la parada, però l’avi no ho veia clar. També hi aspirava el soci del meu pare, que avui té la parada ‘El Bacalao del Pedro’ aquí mateix a la Fira. S’ho van jugar a veure qui treia l'escuradents més llarg. I ens va tocar a nosaltres. Però amb en Pedro ens portem molt bé, cap problema. El nostre producte estrella és l’entrepà de bacallà fregit amb salsa de tomàquet. El peix el tractament artesanalment, el dessalem i el deixem durant 10 dies que s’infli i agafi melositat. Molta gent ens pregunta on som la resta de l'any, i els hem de  respondre que enlloc. L’entrepà és exclusiu per la Fira. Hem rumiat d’obrir alguna mena de botiga o restaurant, però no ens convenç. A casa tots tenim altres feines i ocupacions, les nostres motivacions van per un altre lloc. Excepte aquests 11 dies del mes de maig".