El sistema escolar públic català parteix de la base, com a mínim històricament, que tots els centres educatius són iguals des de la seva diversitat. Que cada escola o institut ha de disposar dels mateixos recursos, instal·lacions i equipaments per donar el servei que toca al seu alumnat, independentment del barri on es trobi o del fet que l'edifici i el pati siguin més vells o nous. Una idea que hauria de ser un pal de paller però que en realitat porta anys transformant-se cap a quelcom força diferent.
La individualització dels projectes educatius, la llibertat de configuració de plantilles, la importància del suport econòmic extern que puguin oferir les associacions de famílies i la necessitat de "competir" entre centres per no perdre alumnat en un context de descens de natalitat, han acabat generant de facto una xarxa d'escoles públiques de primera i de segona, com es pot veure a Mataró mateix, on les famílies que malgrat tot aposten per la pública es barallen per portar els seus nens a determinats centres, sobretot del casc antic i entorns, i ignoren sistemàticament la majoria dels perifèrics, fomentant un dels principals problemes de l'ensenyament a Catalunya com és la segregació escolar.
El tancament de línies ha generat indignació entre els qui recorden tot el que hi ha darrere d'aquestes dues escoles
En aquest context, assenyalar com d'especials són determinades escoles en una ciutat com Mataró no és el més prudent si no es vol contribuir, precisament, a alimentar aquesta dinàmica. Dit això, si l'anunci del tancament de línies d'I3 a Camí del Mig i a Rocafonda ha trepitjat un ull de poll a Mataró, generant una onada de reaccions en contra, en bona part es deu a que aquestes no són dues escoles qualsevol de la ciutat. No tant pel seu present, com pel rol cabdal que han jugat en la història recent de la ciutat, quelcom que la comunitat educativa i el moviment veïnal de la mateixa encara té molt present. Camí del Mig i Rocafonda van ser, junt amb altres escoles noves de l'època, crucials en l'educació dels infants dels barris més desfavorits de Mataró, en plena transició, quan els drets tan sols s'assolien a través de la lluita i del sacrifici dels veïns i dels mestres. Entre altres àmbits, van ser pioneres en l'impuls de la immersió lingüística en barris majoritàriament castellanoparlants. Un pilar fonamental en la pervivència del català a la perifèria mataronina, en definitiva.
Escola Camí del Mig. Foto: R.Gallofré
"Cap nen sense escola"
La història de Rocafonda i Camí del Mig, juntament amb la d'altres centres com ara La Llàntia, Torre Llauder i Els Tarongers, queda recollida en el document "25 anys d'Escola Pública" que va editar l'Ajuntament de Mataró l'any 2003. Tal i com s'hi explica, entre 1977 i 1978, Mataró va viure un fenomen sense precedents: la creació de diverses escoles públiques en un període molt curt de temps. Aquesta expansió responia a l’efervescència social i política del moment, marcada per la recent mort del dictador Franco i el procés de transició cap a la democràcia. Amb uns barris en creixement exponencial i greus mancances en infraestructures educatives, la lluita per garantir l’escolarització de tots els infants esdevingué una prioritat per a la ciutadania.
En 20 anys la població a Mataró es va triplicar sense cap mena de planificació
Durant el franquisme, la ciutat havia experimentat un augment demogràfic espectacular, passant de 34.000 habitants el 1955 a 96.000 el 1979. Aquesta expansió es devia, en gran part, a l’arribada massiva d’immigrants procedents de zones desafavorides de l’Estat, la majoria dels quals eren joves en edat de tenir fills, fet que disparà la natalitat. Tot i aquest creixement poblacional, la planificació urbanística va ser desordenada, i nous barris com Cerdanyola, La Llàntia, Cirera, Els Molins, Vista Alegre, Rocafonda i El Palau van sorgir sense equipaments bàsics, incloent-hi escoles.
Cartell reivindicatiu contra el tancament de línies, obra de Lara Sànchez
Davant la manca d’escoles als barris perifèrics, l’Ajuntament i les associacions de veïns van mobilitzar-se per exigir solucions. A través de processos de pressió ciutadana, es van aconseguir habilitar aules provisionals en locals municipals o de lloguer per garantir l’escolarització d’un miler de nens i nenes que, al juliol de 1977, es trobaven sense plaça escolar. Aquestes escoles provisionals van donar origen a centres com Torre Llauder, Turó de Cerdanyola, La Llàntia, Rocafonda i Pla d’En Boet. L’any següent, l’escola Camí del Mig va iniciar les classes en barracons i locals provisionals.
Moltes escoles van arrencar sense nom definitiu i en aules improvisades
Aquesta primera generació d’escoles públiques naixia més per la lluita ciutadana que per la planificació institucional. Moltes funcionaven sense nom definitiu ni entitat jurídica clara, en aules improvisades, amb professorat interí i ràtios d’alumnes que superaven els 40 per classe. L’ensenyament públic era considerat subsidiari del privat, i, durant el curs 1978-79, només 7.300 dels 15.400 infants en edat escolar de Mataró estaven escolaritzats en centres públics.
A més de l’educació infantil i primària, també es van posar en marxa escoles per a persones adultes, impulsades des dels mateixos barris. A l’octubre de 1978, l’Associació de Veïns de Cerdanyola va crear una de les primeres escoles d’adults de Catalunya, en uns baixos comercials del carrer Marathon. L’objectiu era alfabetitzar treballadors i treballadores immigrants que mai havien tingut accés a l’educació. Aquesta iniciativa, recolzada per la Coordinadora d’Escoles d’Adults, va portar anys més tard a la consolidació de l’Escola d’Adults Els Tarongers.
L’arribada de la democràcia a nivell municipal va reforçar la lluita per l’educació pública. Quan al setembre de 1979 el Ministeri d’Educació va anunciar el tancament de 53 aules i la reducció de professorat a Mataró, es va organitzar una gran campanya ciutadana sota el lema “La ciutat de Mataró reclama els mestres que necessita”. La pressió social, encapçalada per l’alcalde Joan Majó i el ponent de cultura Antoni Segarra, va aconseguir frenar les retallades i garantir la continuïtat de les escoles creades durant la transició.
Construcció de l'Escola Rocafonda
Escola Rocafonda, urgència perquè cap nen quedi fora
El CEIP Rocafonda de Mataró té els seus orígens en una situació de greu manca d’escolarització a finals dels anys setanta, en un barri d’alta densitat poblacional format majoritàriament per famílies immigrades del sud d’Espanya. L’any 1977, es detecta que uns 120 nens i nenes del barri no tenen plaça escolar per al curs següent. Davant d’aquesta problemàtica, l’Associació de Veïns, amb el suport de mestres en situació d’atur, impulsa el moviment “Cap nen sense escola” i pressiona l’Ajuntament per trobar una solució.
Inicialment, l’Ajuntament habilita espais provisionals per acollir l’alumnat, com els locals de l’antiga OJE (actual Casal de Joventut) i altres locals comercials llogats al barri. El curs s’inicia el 11 d’octubre de 1977 en aquestes instal·lacions precàries. Al març de 1978, s’inaugura un edifici prefabricat per al parvulari en un solar del carrer Tàrrega, on es preveu construir l’escola definitiva. Aquest espai inicial compta amb vuit aules i una petita secretaria, però manca d’instal·lacions adequades per al lleure. Mentrestant, les famílies i mestres treballen conjuntament en la gestió i el manteniment de l’escola, creant diverses comissions per abordar necessitats com economia, manteniment, activitats culturals i esportives.
Rocafonda va ser una de les escoles pioneres en la implantació de la immersió lingüística
L’any 1978-79 es formalitza oficialment l’escola Rocafonda i l’AMPA es converteix en una peça fonamental per al seu funcionament i per defensar l’ensenyament públic. El 1981, el centre esdevé pioner en la implantació del programa d’immersió lingüística en català en els primers nivells de parvulari. També s’introdueixen les colònies escolars, una activitat inicialment poc habitual entre les famílies del barri però que es consolida amb el temps gràcies a l’esforç dels mestres i a les ajudes econòmiques.
Al setembre de 1981, s’estrena l’edifici definitiu, que permet per fi unificar tot l’alumnat en una única seu al carrer Tàrrega. En aquest moment, l’escola compta amb vint grups d’alumnes i vint-i-tres mestres. Durant aquest curs 1981-82 neixen dues de les activitats més emblemàtiques del centre: la representació dels Pastorets, protagonitzada primer per alumnes de 7è i després per alumnes de 6è, i la Festa d’Escola, que es convertiran en tradicions arrelades al llarg dels anys. Amb el pas del temps, el CEIP Rocafonda es consolida com un referent en la comunitat educativa del barri, impulsant una forta implicació de les famílies i mantenint la seva vocació d’inclusió i innovació pedagògica.
Alumnat del Camí del Mig
Camí del Mig, de la provisionalitat a la consolidació
El CEIP Camí del Mig de Mataró és una escola amb una trajectòria de més de quatre dècades, estretament vinculada a la història del barri de Pla d’en Boet i la seva evolució social. L’escola va néixer en el curs 1978-79 com a resposta a les reivindicacions de les famílies per la manca de places escolars a la ciutat.
Durant els primers anys, la provisionalitat va marcar la seva trajectòria. Les classes es van iniciar en espais provisionals, repartits en diferents punts del barri, com el carrer Camí del Mig, les antigues instal·lacions dels bombers i els locals de l'escola La Milagrosa. Aquesta situació no va ser un obstacle per als docents i les famílies, que des del principi van treballar amb il·lusió per construir una escola arrelada al territori i amb una educació de qualitat.
El curs 1979-80 va suposar la consolidació de les primeres tradicions del centre. Es va establir un calendari de festes escolars que fomentava la cultura catalana i es va posar en marxa l’hort escolar, un espai d’aprenentatge experimental on l’alumnat començava a descobrir el cicle de vida de les plantes i l’agricultura de proximitat.
Durant els anys 80 i 90 Camí del Mig va ser un referent de l'educació pública de qualitat
L’any 1980 va ser un punt d’inflexió per a l’escola, amb la inauguració de l’edifici actual. Aquest nou espai va permetre el desenvolupament de projectes educatius més estables i la creació d’un entorn amb una clara vocació pedagògica. El vestíbul de l’escola es va convertir en un gran teatre, fomentant les arts escèniques com a eina educativa. A més, es va construir el gegant de l’escola, símbol d’identitat del centre, i es van iniciar les primeres activitats extraescolars i les colònies escolars, contribuint així a una educació més enllà de l’aula.
Durant la dècada dels 80 i dels 90 el CEIP Camí del Mig va esdevenir un dels centres educatius públics de referència a la ciutat en termes d’educació pública de qualitat, fomentant la convivència, el civisme i la participació activa de tota la comunitat educativa. Un rol que va aconseguir jugar malgrat trobar-se en un barri com el Pla d'en Boet que durant aquestes dues dècades patia una important degradació.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta