L’escriptora mataronina Pilar Gonzàlez-Agàpito té una regularitat editora digne d’un metrònom: va a un llibre històric sobre Mataró per any. És metódica i dedicada, sap que la matèria prima amb la que elabora els seus volums són testimonis i memòries de gent gran i és per això que no para de treballar. En ple confinament, encara amb més intensitat fins i tot. Recentment ha publicat un llibre però ja treballa en els següents. Sempre exhaustiva, és incapaç de comptar les hores de feina que hi ha darrera de cadascun dels seus llibres.
L’escriptora històrica més prolífica de la ciudad acaba de publicar ‘Cafès de Mataró’ on repassa la història narrada per testimonis de 31 cafès d’entre rondes de la ciutat. Els cafès i establiments de la resta de ciutat, adverteix, dona per més llibres.És el seu vuitè llibre històric després dels dedicats a la Plaça Xica, retrats mataronins, la Riera, les fàbriques, el carrer de Barcelona, el Camí Ral i la Plaça Gran i el 2021 ja té títol associat: sortirà el volum dedicat a la Plaça Gran.
La lectura de ‘Cafès de Mataró’ permet retornar a una ciutat d’abans d’ahir en la que ja hi trobàvem noms que encara avui són importants, tot i que els canvis i mutacions són una constant a diferents antics cafès reconvertits avui en bars o restaurants de cert nivell. Hi trobem les històries narrades de l’Ateneu, l’Iris, Ca l’Albi, l’Harmonia o Can Laru a una banda de la Riera, de l’España, el Novoa, el Canaletes, el Blinco, l’Iluro, l’Europa o el Popular a una altra i també recorre el litoral per explicar-nos la història de noms mítics com el Manduca, Can Dimas, l’Hostal del Mar o Can Maitanquis.
Una figura que segurament ja no existeix
És probable que la figura del cafè tal i com era, com es narra i com retrata aquest volum de González-Agàpito ja hagi desaparegut. “Quan la gent va començar a tenir presses, el cafè va passar a ser el bar actual”, raona la mataronina. Què és, doncs, un cafè tipus del segle XX? “Els cafès eren un espai de trobada, d’aprenentatge, de tertúlia, de fer el cafè, copa i puro, també de jugar-hi molt i per tant de disgustos per haver perdut diners. Són espais de barreja i sobretot durant dècades un espai molt masculí, eminentment masculí”. De cafès n’hi havia de diferents i sobretot a partir de començar a dedicar-se més al menjar alguns progressen. És interessant resseguir els orígens humils d’alguns dels grans noms de l’hostaleria actual de la ciutat.
Pilar González-Agàpito converteix cada volum històric en un recull de testimonis que ajuden a entendre la ciutat d’ahir com a precedent de l’actual. Explica per exemple els sistemes rudimentaris d’alerta que tenen alguns bars per advertir als jugadors d’alguna timba de la proximitat de la policia, la història que s’amaga rere el nom o sobrenom d’alguns dels establiments com ara el lògic i entenedor Maitanquis, el Blinco que ve d’un personatge molt popular que s’hi va entrebancar “va fer un blinco” un cop o com tothom deia ‘els toreros’ al Popular perquè allà es canviaven els protagonistes de les curses de braus que s’havien fet a l’inici del Carrer del Carme.
Hi havia cafès més polititzats anomenats “cafès d’idees” i la traça històrica que determinades nissagues lligades a la restauració dibuixen fins l’actualitat són certament interessants com el fil que uneix l’antic Manduca amb els posteriors Can Manolo o l’actual Sangiovese, el restaurant més distingit del Mataró del 2020.
“Els cafès també eren espais de celebració de casaments, amb el tec al migdia o de revetlles especials en alguns casos i alhora quan grates també coneixes trajectòries del que ara se’n dirien emprenedors que són especialment exitoses”, explica l’autora. En aquest sentit destaca l’olfacte del Mesa de Reyes per la nova figura del turista o la revolució que suposa l’arribada de la cafetera exprés.
La història dels cafès de baix a mar
La part dedicada als establiment de baix a mar evoca un Mataró que en certa manera ja no existeix, des de les barraques que precedeixen l’actual Dimas a les sopes de tortuga que s’hi servien, els àpats de beneficència o les visites il·lustres. També com el responsable coneixia els seus bancs de gambes com el pagès que cuida l’hortet. Un dels preferits de la pròpia autora és l’Ateneu a la Riera “on hi anaven els gitanos rics i també és ple d’històries la mar d’interessants” narra.
Un mapa ajuda a situar tots i cadascun dels cafès que l’autora recull, si bé la meitat mantenen nom o ubicació en l’actualitat. Això permet veure les zones amb més concentració de cafès, on la competència incrementava la clientela.
Com la resta de volums de l'autora, 'Cafès de Mataró' és autoeditat i es pot trobar a les llibreries locals.