Per Quaresma, bunyols. Bunyols de vent o de l’Empordà, que també se’n diuen brunyols. Bunyols de bacallà, també. O de dolços n’hi ha fins i tot de farcits. Un clàssic present, sobretot els divendres, en fleques i pastisseries. També una recepta prou fàcil de fer. El que potser no sap qui fa queixalada a un bunyol és que mentre s’omple la panxa està allargant una història gastronòmica d’onze segles. Com a mínim!
Els bunyols de vent, molt populars durant la Quaresma, tenen un origen ben antic. Els jueus sefardites ja els elaboraven des del segle X, i també en trobem referències a Al-Andalus al segle XIV. Inicialment, la seva composició era una massa feta de farina de blat, llet, sucre, ou i llevat que es fregia en forma de boletes. Amb el temps s’hi han incorporat altres ingredients com l’anís, la llimona, la canyella o la vainilla.
El seu consum durant la Quaresma, un període d’abstinència i de dejú del Cristianisme, rau en la necessitat de consumir alguna cosa dolça i calòrica que compensés les renúncies a altres aliments. Especialment, els Cristians deixaven de consumir carn i peix durant tota la Quaresma, i només els divendres feien l’excepció de menjar peix
Els dimecres i divendres de Quaresma
La tradició dels bunyols es va establir en els dimecres i els divendres de Quaresma, i així es manté encara en molts forns i pastisseries del país. Els bunyols de vent, els més populars, tenen un tamany petit, d’al voltant de tres centímetres de diàmetre i s’empolvoren amb sucre un cop són fregits. L’altra modalitat, també popular, són els bunyols de l’Empordà, coneguts com a “brunyols”, una mica més grans, ovalats i amb un forat enmig.
Com a fet curiós, a alguns països de Llatino-Amèrica consumeixen uns bunyols similars als que es fan aquí com a postres del dia de Nadal. A altres països europeus –Itàlia, França o Països Baixos- també en fan de similars. També a l’Índia o a Turquia tenen dolços que s’hi assemblen.