Comença Carnestoltes i els abonats al costumisme gastronòmic ja somriem de dies enrere. Perquè el motiu i la prèdica es perden, però de les diferents dates assenyalades al calendari, d’entre les tradicions i consuetuds allò que se salva és el que acaba per prendre forma de teca, de mos especial. De plat i si pot ser de dolç, millor.
Que s’entengui, 9 de cada 10 persones que aquest Dijous Llarder esmorzaran, dinaran, berenaran o soparan truita no ho faran amb el precepte històric que va motivar la cita amb els ous: l’excés abans del recolliment. I la desena, de les persones de l’equació, vés a saber com ho explicaria, si li preguntéssim. Tres quarts del mateix amb la singular i juganera botifarra d’ou, un d’aquells cuinats que tot i que se’n troba tot l’any hi ha qui considera heterodox de prendre’ns fora d’aquests dies i creu que reservant-la a un únic dia li mantindrà bona part de l’anomenada.
Hi ha coca de llardons pràcticament sempre que se’n vulgui, sí, però cap altre dia compareix engalanada i conscient del protagonisme propi, associat al cognom de llarder que llueix un dels millors dijous de l’any. Prohibits els toros, el sol-i-sombra sembla fet per aquesta coca, si som conservadoristes siguem-ho de grat.
Com que tot es pot veure del dret i del revés, des de llevant o des de ponent, cada cop que arriba dijous llarder hi ha un moment d’enyorança i felicitat que es fa notar enmig de tot el bo i millor del que es frueix associat a la data. És quan servidor se’n recorda dels caramels propis de la jornada que ja fa lustres que van passar a millor vida i se n’ha perdut la mena, la fal·lera i fins i tot la coneixença. Quan setmanes abans de desembre, en Claudi Uñó ensenyava les plaques de caramel de taronja amb les que evocava el vidre en el seu espectaculartorró torró d'autor d’aquest any, dues neurones fugisseres se’m van connectar. Quan fa un parell d’anys a Valls van decidir-se a recuperar els caramels de Dijous Gras (els seus, no s’assemblen gaire als d’aquí més enllà del nom i de l’ocasió) un va sentir la lògica enveja d’un “i nosaltres per què no?”. I d’aquí plora la criatura i ve aquest article.
Claudi Uñó, amb el caramel que portava el torró d'autor del passat Nadal
Uns caramels plans, llargs, prims i durs
La tarda de Dijous Llarder, quan dúiem truita a l’escola, a casa l’àvia sempre ens feia a mans uns caramels tots curiosos que ara només formem part de la memòria. I de cada cop menys memòries. Sortien (els comprava, vaja) de Can Miracle on juntament amb Ca l’Oms havien mantingut una cita tradicional amb el zel i única motivació de que no es perdés la tradició. Potser se’n trobava a d’altres llocs. Si descobrís que a algun lloc encara en fan ara seria la millor notícia de l’any. Els caramels eren plans, llargs, prims i durs. Un caramel molt caramel que, si el mossegaves, s’arrapava a les dents amb la força del superglú amb el que algun cop (no ho facin) jugàvem a deixar-nos els dits enganxats per sempre.
Els caramels de Dijous Llarder eren d’una elegància que segurament la melancolia exagera. Els recordo, als noranta abans de perdre’s la mena, embolicats amb una mena de paper xarol amb serrell. Abans de la guerra, imaginin si ve d’antic la cita amb un caramel propi pel dia de les truites, havien dut un envoltori a ratlles o fins i tot amb motius d’alguna estrella cinematogràfica. Del seu trànsit final, però ,en venien amb aquells papers de colors que denotaven els gustos que amagaven en el seu interior, que quasi semblava per mida un punt de llibre, amb mig dit de gruixudesa.
Eren uns caramels molt bàsics, molt simples. Per això la matèria prima del cristall de caramel de l’Uñó me’ls va recordar. Uns caramels de gust segons el color de l’embolcall. Com si els veiés: Marró cafè, el blau era d’anís, el verd mentolat, el groc allimonat i el marró tenia cafè. Al cap i a la fi, a Can Miracle, de caramels parents en feien tot l’any però petits, de mida normal. Els de Dijous Llarder tenien el do de la forma allargassada i la gràcia d’un contrapunt dolç pels petits en el dia iniciàtic del trànsit carnavalesc.
La tradició, extinta, era tan simple com aquesta. Uns caramels especials per un dia, que van acabar perdent-se. Potser com el pa de pessic moreno de Reis, que vés a saber si algun matí del 6 de gener acabarem sense tenir d’on treure’l. O altres moments especials. Llei de vida, se suposa. Unes coses perduren i les altres es perden, però segur que si es volgués fer com a Valls i fer reviure el caramel, a cada nano o nana que els avis n’hi donessin seria com si la història d’aquests caramels recuperés fecunditat. I a més de llarder i gras, aquest Dijous també podria ser dolç.