Arribem a la Castanyada, una d’aquelles cites del calendari que, en essència, bàsicament ens convoquen al voltant de la taula parada. Amb els de casa, que ja se sap que estem de restriccions, però ni tan sols la Covid-19 pot impedir que aquest dissabte s’acabi l’octubre, que l’endemà sigui Tots Sants i comenci el novembre i que per tant toqui, per dinar o per sopar, de celebrar la Castanyada. I de fer-ho amb castanyes, vi bo, panellets (és imprescindible despotricar del seu preu!) i moniatos.
Aturem-nos, però, en aquests darrers perquè no és pas casual que els haguem posat al final de l’enumeració. Els moniatos són un més, un actor secundari a taula, la torna de les castanyes i poc més. Sembla que l’imaginari col·lectiu els tingui relegats a aquest paper secundari i aquest fet no només revela una gran injustícia (la història és plena de potencials inexplorats i grans trajectòries ignorades, en tots els sentits) sinó sobretot un exercici de poca vista gastronòmica.
A més a més, la temporada del moniato és generosa i a la pràctica abraça pràcticament tot l'any i de ben segur que si l'introduïm al nostre receptari en podrem disposar abundantment. És per això que, precisament ara, la Castanyada és l’oportunitat propícia per defensar el moniato i alliberar-lo del seu enclaustrament típic i tòpic. Clamem per la seva llibertat i possibilitats: diem Free Moniato!
Manifest per la llibertat del moniato
El moviment #Freemoniato defensa la llibertat d’aquest tubercle del jou que l’aferra únicament a les postres de tardor. Al contrari, defensem la utilització del moniato i la reivindicació de les seves diferents varietats (més enllà del taronja, la batata, el blanc o groc i el lilós són molt apreciats però costen de trobar) a la gastronomia nostrada, així com tot el que en puguem aprendre d’altres tradicions culinàries. De fet hi ha països als quals se’l coneix com a ‘patata dolça’ però hem d’anar en compte amb aquest adjectiu. Per què? Perquè el moniato és millor que la patata i per tant el podem utilitzat de substitutiu en pràcticament totes les aplicacions que fins ara semblaven zona restringida per la reina plenipotenciària dels tubercles.
El moniato conté gairebé el doble de fibra que les altres classes de patata. La seva és una fibra dietètica que ajuda l’aparell digestiu. I no és pas poca cosa ja que ara que ens tornaran a confinar, el mal funcionament digestiu i les seves diferents derivades, pot estar rere no poques discussions quotidianes. No serà menjar moniato i estalviar-se algun estirabot, però millor cuidar-se la flora que no pas no cuidar-se-la. Això sí, l’hem de cuinar i ben cuinat. Que cru pot ser més indigest que un vot de censura en plena pandèmia per a Josep Maria Bartomeu.
El moniato té un índex glucèmic mitjà. I encara que moltes vegades creiem que els aliments dolços poden incrementar els nivells de sucre a la sang “a causa del seu elevat contingut en fibra, modera l'absorció dels seus midons i evita, així, els pics d'insulina, regula la glucosa en sang i prevé i controla la diabetis tipus 2”. Això darrer està entre cometes perquè ho hem copiat d’algú que en sap i ho entén però seria com quan llegeixes una etiqueta i no entens res però dissimules.
Fins aquí arribaria la part del manifest de defensa de la cosa, en aquest cas del moniato, com a ingredient important. Però tothom sap que en les llargues exposicions de motius d’aquest tipus de declamacions ningú no fa massa cas ni para amb massa atenció l’orella. Algun moniato-escèptic podria retreure’ns a qualsevol dels moniato-entusiastes que molt de bla bla però poca concreció. Que molt bé amb dir però a veure què hi hem de fer. Que quines són les idees concretes per alliberar el moniato de la Castanyada.
Moniato fregit. Foto:iStock
En direm algunes:
- Moniato fregit al punt de sal
Tallat en juliana (pobre Semproniana, no té un tall propi) del gruix d’unes patates braves, perquè ens hi fem la idea. Allò de fregir i que per dins quedi més tovet. I puntet de sal.
- Moniato al forn per acompanyar el peix
Peix al forn, una de les grans descobertes de la gastronomia. Sembla la gran cosa i està a l’abast fins i tot de solters amb poca traça. Sempre s’hi acostuma a posar un “llit” de verdures a sota. El moniato ens hi donarà un toc genial.
- Moniatos guisats
Els guisats són un punt i apart. Entrem en una divisió especial, no apte pels que cuinen amb un pet al cul. El toc dolç de fer-hi jugar un bon moniato pot ser genial, per contrast. Com jugar sense davanter centre, descol·locant la resta.
- Nyoqui de moniato
Aquesta pasta feta amb patata de la que hem catalanitzat el nom perquè ens encanta és probable que fins i tot els entre propis italians (de debò o d’adscripció) la puguin escriure o cuinar diferent. Adoptaran un color i un gust diferent si són fets amb moniato.
- Moniato cuit i farcit
El forn torna a entrar en joc i ens permet anar més enllà del moniato habitual, sol, bo però potser massa monogustatiu. El podem farcir de formatge, de carn picada, d’alguna espècia. Fem una barreja que dipositem a la meitat amb forat còncau. I gratinem. Sensacional!
- Hamburgueses de moniato
Atenció aquí que anem amb novetat. Un cop Europa ha obert la porta a que una pastarada de qualsevol cosa que tingui forma d’hamburguesa pugui ser denominada així, podem prendre’ns la llibertat (això va de free moniato, recordem-ho) de fer-ne d’aquest ingredient pastant-lo amb pa ratllat, mongetes i arròs integral. De debò, pel que es veu queda bé.
- Xips de moniato
Versió dels moniatos fregits però aquí ens podem fer encara més els moderns. Tirar de mandolina o de pols i exactitud propi de gemmòlegs per taller fines làmines que fregirem amb oli ben roent per aconseguir xips que poden servir per entretenir la gana, acompanyar alguna carn o fins i tot aportar el to cruixent d’algun plat com una amanida.