A Mataró, a banda de capgrossos, som propensos a minusvalorar-nos especialment. A nosaltres i al que fem. No tenim i no fem res de bo, la ciutat no és el que era, tenim platja però la dels altres és més maca, pels Jocs del 92 vam ser l’últim mico de la companyia i quan la gent tenia bancs i caixes propis nosaltres teníem la Laietana, que va acabar estafant a mitja ciutat. Aquesta mena de victimisme (en molts dels casos és com allò de les pel·lícules: “basat en fets reals”) té pocs contrapunts.
Hi ha pocs dies a l’any en què puguem mirar per sobre de l’espatlla a la gent que no és de la capital del Maresme, per això i fent proselitisme dels pocs jorns en què ens fan una passada de gol clara, poques diades tenim més felices que el 28 d’octubre, quan la tradició, la consuetud, la llamineria i la gana ens mena a menjar-nos el sabre de forma deleitosa. Quedem. No és una pràctica d’un o de parella. Ens mengem el sabre amb la família, a l’hora de dinar. O per berenar. Com va bé fer sempre, tots tenim el sabre preferit que voldrem degustar i sempre anem a buscar-lo allà mateix. Fins i tot se'l mengen a les escoles. Adoctrinadors!
Menjar-se el sabre per Sant Simó és un segell d’identitat local que queda subratllat en anys com aquest, en què el 28 d’octubre camina per la setmana. Laborable, li diran. I ho és. Però mentre a la resta de globus transiten per la grisor del dia nosaltres ens menjarem el sabre. Hi ha autèntics viciosos de menjar-se’l. A la feina, un. A dinar, l’altre. Per berenar, potser. Per sopar, si en queda. I l’endemà per esmorzar si n’ha sobrat. A Mataró també el 29 d’octubre comença més dolç que els altres dies ja que va darrera del dia del sabre.
El tortell més singular
El sabre no és altra cosa que el tortell especial tancat en forma de l’espasa que associem icònicament als pirates i amb el qual evoquem l’advocació de l’ermita a Sant Simó, confiant-li que s’acabessin les invasions i incursions. D’això en ve l’ermita, la tradició i la festa. Mossèn Colomer n’ha estudiat i escrit tots els detalls en un llibre preeminent a la lleixa de lectures mataronines. Sigui induït, buscat o evocat, aquest caràcter pirata l’aprofitem per situar a finals d’octubre i quan la resta de mortals es divideixen en devots de la Castanyada o abduïts pel Halloween, una cita dolça amb un tortell només per nosaltres. Com el de Reis, la ferradura de Sant Antoni o els de les grans ocasions.
Mengeu sabre, mataronins. Mengeu-vos-el amb tota la fruïció. Sigueu fins i tot lascius i ara que tot el que no es retrata no existeix, no dubteu de fer dentetes a tots els que no se’l mengen. Que es facin fotre. No són de Mataró ni saben què és el sabre. Alguns, d’avui en diuen el dia de Sant Judes, i no de Sant Simó. Que se segueixin traïnt els instints, ells: que nosaltres duem la boca plena de brioix, massapà i cabell d’àngel.