"Melindros, molts melindros". S’ha de llegir amb to de “Bond, James Bond”. Aquest dissabte és Sant Josep a taula parada, després d’un àpat de més o menys consideració, hi ha d’aparèixer la crema pròpia de la celebració. 19 de març, dia del pare pel Corte Inglés i acòlits i rèpliques i Sant Josep per la gent que parla normal. Aquesta és la primera disquisició de la jornada.
Melindros, molts melindros. Acompanyant la millor crema de l’any hi ha molts melindros. De fet, cal confessar que hi ha persones notòriament imperfectes a les quals ens agraden molt més els melindros que no pas la crema. El moment de la compareixença del postre específic, amb aquell ritual seu del qui la vol cremada i el que no, que si una tartaleta en té més o menys, que a veure si ha quedat prou densa o no hi ha manera d’emular la que feia l’àvia… mentre tot això passa la safata de melindros resta indefensa i pots anar fent via.
En temps d’egos i recargolaments, de convertir qualsevol anècdota en epopeia i la més mínima menja en símbol, el melindro té el do de l'ubiqüitat, un actor secundari perfecte. Associat a la xocolata desfeta i la crema en una cosa, aquesta de sucar, que és l’únic relacionat amb aquest element al que podem trobar una certa ascendència pròpia. Perquè arreu en fan i en mengen, a molts llocs els fan servir en un pastís o postre, com a ingredient, però la devoció aferrissada que tenim per sucar a casa nostra sí que ens converteix en notables evangelistes d’aquest verb i les seves aplicacions.
Suquem el pa amb tomàquet, suquem el pa mentre degustem guisats o plats (als que posem picada només perquè l’emulsió sigui ‘sucable’) i esperem amb delit d’erotisme preliminar una tassa de xocolata desfeta (si ve amb nata és un suís i tot excel·leix quan duu als helvètics de cognoms) per sucar. Sucar de valent. Sucar com conills. No hi ha res com sucar i res se suca millor que el melindro.
Melindros amb xocolata desfeta
Melindros comuns
Melindros, molts melindros. Parlar dels melindros ens ha de dur a la seva variabilitat arreu del món i especialment a les cultures gastronòmiques més properes i, per tant, cosines germaes. Ja se sap que amb el menjar és un exercici il·lús descriure les realitats com a independents i estanques. Aquí tothom s’ho fa amb tothom, com a cals Borbons. I el melindro més o menys, com a variant esponjosa del bescuit o aplicació concreta, fornejada i individual del pa de pessic és comú i col·lectiu. Si agafem el mapa, però, hi trobem coses curioses.
Nomenclatura: en castellà ortodox del melindro se’n diu ‘bizcocho de soletilla’. Déu n’hi do. Diguent-me com em dic, sempre he tingut com a principi no fer befa del nom de les coses, per això només ho faig constar. Bizcocho de soletilla!
De França a Itàlia hi ha els Alps de baix, una frontera i la línia fundacional del melindro que es creu originari de la cort dels Savoia (la família reial italiana, no aquell davanter argentí rabassut, aquell era Saviola) que van fer els primers com a honors d’amfitrió un cop que els va visitar el Rei de França. És d’agrair que dels tres elements de la historieta (monarques gavatxos, monarques transalpins i melindro) només en quedi el resultat final. Selecció natural, se’n deia. Una més de nomenclatura, que és precisa i ve al cas. Del melindro en francès se’n diu “biscuit a la cuillère”. Biscuit a la cullera, perquè així se li dona la forma concreta i arrodonida. Amb una cullerada.
Però els seus bescuits no els suquen. Ai las! Els utilitzen de complement, de base, d’element clau de pastissos i postres pels quals l’esponjositat i l’element corpori. Ja els saben fer jugar, ja, els punyeteros! (punyeteurs i punyeterinis, deuen ser?). Els uns els empren de base del famosíssim tiramissú (que només ells fan com ha de ser, et diran) i els altres en pastissos plenament recomanables com la carlota.
Exemple de carlota, amb melindros de vora i crostó
Com ha de ser un bon melindro?
Aquí ens confessarem: som d’un llaminer que tendeix a la golafreria si no se’ns posen límits. I com que no convé excedir-se, som partidaris que per Sant Josep (i sempre que es pugui) els melindros a taula siguin bons. Els que ens puguem permetre, però bons. Per tant potser és menester de preguntar quin és el secret d’un bon melindro, dolç, petit, simple i complet. Amb el que puguem sucar de forma desenfrenada.
L’Antoni Pons, mestre de la Sacher i veí de Capgròs, respon. “El melindro té una elaboració delicada. La base és una bona batuda d’ous i cal treballar amb molta delicadesa quan s’hi introdueix la farina. Les claus són els temps. La batuda s’esbrava ràpid pel que cal ser ràpid a l’anar al forn pre-escalfat als 220 graus”. Doncs ja ho sabeu, paraula d’expert.
Melindros, molts melindros. Per Sant Josep i tot l’any. Amb crema. Suqueu, suquem, que suquin. Que suqui tothom que pugui. I que una cosa tan petita ens pugui produir el que ens produeix!